VOLUNTARI DE LA VACUNA COVID

Joan Pons: «A la sala d'espera vaig voler fugir, però em vaig calmar amb Mecano»

Joan Pons: «A la sala d'espera vaig voler fugir, però em vaig calmar amb Mecano»
Es llegeix en minuts

Atresorava el títol de Millor Infermer del Regne Unit, entre altres mèrits, per baixar la mortalitat per sèpsia en el seu lloc de treball, l’hospital públic de Sheffield, i pels seus afanys pedagògics. Però aquest 2020, Joan Pons (Barcelona, 1975) ha saltat a la mateixa divisió que el cosmonauta del programa Vostok i el liquidador de Txernòbil. És un dels 10.260 voluntaris de la vacuna d’Oxford.

-Dues de la tarda del 5 de juny. El dia D. -

Aquesta era l’hora de la cita, però la recepcionista em va dir que hi havia un problema tècnic i que m’assegués a la sala d’espera. Hi havia quatre persones més. Ningú mirava als ulls. El silenci era total. Era com ser al purgatori. Diverses vegades em va passar pel cap sortir corrents.

-¿Què el va retenir?

-Em vaig posar a escoltar música; però no qualsevol música, sinó la de Mecano. Vaig viatjar a un món feliç, el de la meva joventut. Em va calmar. A les 16.30 em van posar la vacuna i va començar la meva vida com a conillet d’Índies.

Una dosi de la vacuna d’Oxford. / KIRSTY WIGGLESWORTH (AP)

-No sap si li va tocar placebo o vacuna.

-No ho sabré fins l’any que ve. He conclòs que no em va tocar placebo perquè als sanitaris de Sud-àfrica els han posat vacuna i, a més, aquest agost he anat de vacances a Menorca amb la meva filla petita i al tornar, el 28 d’agost, ella va donar positiu i jo, que no em vaig separar d’ella, no.

-¿Nota el microxip?

-[Riu] Aniré a buscar el mòbil 5G i demanaré que em connectin a l’antena. ¡Vull ser manipulat per Bill Gates! Com a guió de ciència-ficció és immillorable, ¿no?

-Ho és. ¿I no sent res estrany?

-Res. Cada nit dedico 5 minuts a escoltar el meu cos i tot està en ordre.

-¿Per què ho ha fet?

-Els meus pares –tots dos professors– i l’escola pública Orlandai em van ensenyar el valor de la solidaritat. Em vaig fer infermer perquè volia fer un món millor. I aquest virus l’empitjora.

-Va veure els estralls a l’uci, durant dies.

-Normalment no treballo a primera línia, faig gestió d’infermeria. Però, a principis de març, vam decidir triplicar el nombre de llits de cures intensives i m’hi vaig oferir voluntari. He vist com la crueltat del virus s’emportava els malalts i delmava els companys. Vaig arribar a necessitar assistència psicològica.

«Vaig veure els ulls d’un pacient de la meva edat i em vaig adonar que jo també era mortal. Vaig tenir un atac de pànic»

-¡Vostè!

-Vaig veure els ulls d’un pacient de la meva edat que no tenia malalties cròniques. Em vaig adonar que jo també era mortal. Aquella nit no vaig dormir. I l’endemà, al tornar al torn de 12 hores, em vaig posar l’epi i el meu cos es va paralitzar. Vaig tenir un atac de pànic.

-¿I ser conillet d’Índies no el pertorba?

-¡Al revés! El dia que a tots els sanitaris ens va arribar un ‘mail’ de la Universitat d’Oxford demanant voluntaris per a la fase 3, no vaig trigar ni 5 minuts a decidir-me. Era l’única manera de veure el futur amb esperança. El meu odi al virus i el meu amor a la vida van poder més que qualsevol cosa que em pogués passar.

-Té tres fills. Un fre raonable.

-Tret dels caps de setmana, no conviuen amb mi. Però també ho vaig fer per ells. El meu fill de 18 anys ha estat tancat a casa, quan jo a la seva edat no parava de sortir amb els amics. El virus li roba la joventut, ens roba la llibertat a tots.

-¿Està passant el tràngol sol, doncs?

- Visc des de fa set anys amb la Karen. Ella sí que es va enfadar. No li havia explicat l’horror que veia cada dia a l’hospital. Quan, de sobte, li vaig dir que seria voluntari, em va preguntar una sola cosa: «Joan, ¿què és el pitjor que et pot passar?». I jo, brutal, vaig contestar: «Em puc morir». No ho vaig fer bé... Se li ha passat, perquè sap que l’altruisme és al meu ADN. És el que la va enamorar de mi.

-¿Algun altre penediment?

-No haver agafat el telèfon d’aquelles quatre persones que eren a la sala d’espera. És important compartir experiències.

«No vaig trigar ni 5 minuts a decidir-me. Era l’única manera de veure el futur amb esperança»

-¿En especial, el dia de l’aturada de l’assaig per una «malaltia inexplicable» en una voluntària?

-Em vaig enfadar molt. No vaig rebre un comunicat d’Oxford fins a 12 hores després que m’enviessin un titular alarmant d’un diari. No vaig aclucar els ulls en tota la nit. No ha sigut res, però això no es fa. Al cap i a la fi, és la meva salut i afecta la meva vida privada. La Karen i jo dormim en habitacions separades i les nostres relacions íntimes han disminuït moltíssim.

-¿Ho tornaria a fer?-

Fins i tot sabent que podria desenvolupar una malaltia. Si vols canviar les coses, has de fer un pas endavant. No soc dels que es queden al sofà protestant per tot.

Et pot interesar

-¿Quan podrà respirar tranquil?

-Quan tota la població mundial estigui vacunada, a principis del 2022.