L'agonia, millor compartida

«Una actitud agonística és una disposició a estar en lluita amb tu mateix, a qüestionar-te moltes de les coses que dones per acceptades en aquest món i que condicionen i determinen la teva vida d’una manera molt forta», explica Nemrod Carrasco, cofundador i professor de la cooperativa amb Raquel Miralles i Claudia González. «Quan penses no estàs en un lloc còmode, perquè moltes vegades pensar trastoca les teves creences», afegeix la Raquel.

Crisi va obrir al novembre en unes circumstàncies terriblement adverses que no superarien un estudi de mercat: «Feia molts anys que tenia feines precàries i vaig decidir capitalitzar l’atur per obrir un local –explica la Raquel–. És veritat que l’escenari és molt precari, però no més del que teníem abans a les nostres feines i per mi tenia molt sentit fer ara allò que sempre havíem volgut fer».

Els tres eixos de Crisi

A banda del component material, el projecte també es fonamenta en un ideal: «Volíem crear un espai que fos un refugi, un lloc on l’espai i el temps quedessin en suspens per poder establir la distància necessària que permeti pensar aquest món que ens envolta i que està completament embogit», descriu el Nemrod, que va ser assessor filosòfic de la sèrie ‘Merlí’. Per això a l’apartat de llibreria encara no hi ha cap títol sobre la pandèmia.

Els tres eixos de Crisi coincideixen amb les tres passions dels seus fundadors: filosofia, poesia i feminisme. ‘Malestars contemporanis’, ‘Monges subversives’ o ‘Hölderlin i la tragèdia’ són alguns dels cursos que han fet, que van des dels 8 euros d’una sessió fins als 180 del curs de dos mesos sobre ‘La imatge fotogràfica: Benjamin, Barthes i Sontag’.

El rigor acadèmic es combina amb un nivell assequible per a tots els públics, que permet accedir als textos més foscos a través del diàleg: «Em vaig passar els quatre anys de la carrera de Filosofia sense parlar a classe, perquè no em sentia convidada a participar-hi –confessa la Raquel–. Aquí busquem unes condicions més amables que ens permetin construir coses entre totes». El gruix de les persones que s’hi apunten no són universitàries, sinó dones d’entre 25 i 35 anys que treballen i que mantenen intacta la passió pel coneixement.

Notícies relacionades

L’encantadoraveïna del cinquè

L’alcavota del mal

La Covid-19 va truncar una de les essències del projecte, la presencialitat, i els va forçar a mudar-se temporalment a l’univers digital. «Vam llogar un local perquè Crisi va molt lligat al contacte dels cossos i les cures –continua la Raquel–. Teníem un prejudici brutal cap a tot el que és digital, era l’oposat a la nostra filosofia, però gràcies a això hem contactat amb gent de Xile, Alaska i Madagascar que ens han enriquit molt». A partir del setembre, la seva intenció és combinar els dos formats.

Curiosament, Crisi està molt a prop d’on fa anys hi va haver La Rimaia, una universitat lliure hereva dels ateneus populars de la segona meitat del segle XIX, que va néixer després de les brutals càrregues policials contra els estudiants que s’oposaven al pla Bolonya. Malgrat ser molt activa i estar molt integrada al barri, el 2012 La Rimaia va ser desallotjada.