Christina Rosenvinge, amb un adolescent a casa

A través del Kay, Rosenvinge ha arribat a la figura de Tyler, the Creator, el raper que és més que un raper. Tot i que el va poder veure fa dos anys al Primavera Sound, després d’escoltar-lo de la seva mà amb més calma veu amb claredat que «és una de les millors coses que li ha passat a la música en els últims temps». En particular, el seu últim àlbum, ‘Igor’ (2019). «Música bastarda, que pren idees de tot arreu, fins i tot del jazz, i que no és purament paraula i ritme, sinó més aviat un pop d’una gran riquesa». A casa, la música del seu fill conviu amb la seva en un interessant diàleg entre generacions. «A mi m’ha agafat molt fort amb José González, així que no t’estranyi si el meu pròxim disc és una barreja de la seva música i la de Tyler, the Creator», diu fent broma, deixant en l’aire la hipòtesi de la trobadora que cavalca sobre cadències de música negra, o la rapera que s’acompanya de profunds arpegis amb la guitarra clàssica.

Del sud al nord i viceversa

Amb José González, el cantautor indie-folk, hi ha coincidències que van més enllà de la música. «Ell és suec de pare argentí, i jo soc espanyola de pare danès, així que som el revers l’un de l’altre», fa notar, recordant el dia que es van conèixer, en un festival a Xile. «Parlem del que significa tenir una personalitat transnacional, sense allò que es coneix com a arrels, en un encreuament que et porta a llocs interessants», explica Christina, que es declara fascinada amb la mà dreta del guitarrista. «La seva manera d’arpegiar és una bogeria. Sembla que tingui vuit dits».

Notícies relacionades

L’encantadoraveïna del cinquè

L’alcavota del mal

Contra el que podria semblar, José González no té formació clàssica. «Em va animar saber-ho, perquè li vaig explicar la meva frustració com a mare, amb uns fills que són tan mals estudiants com ho vaig ser jo, i que tenen talent per tocar, però que no practiquen gens. Ell em va confessar que als 17 era un ‘porreta’ que anava arrossegant-se a les classes de guitarra», explica. ¿Una mica de calma, doncs? «Ara sembla que, si als 20 anys no tens idiomes, màsters i no sé que més ja has fracassat a la vida», reflexiona. «I molts artistes que ens agraden han tingut carreres tardanes: Leonard Cohen es va fer cantautor als 30 anys».

L’energia que se’n va

Sense anar més lluny, la seva mateixa obra despunta, sobretot, a partir dels 40, circumstància que, diu, té a veure amb ser dona. «Si has tingut fills, durant un temps la meitat de l’energia se te’n va amb ells. No va ser fins que van tenir edat de ser a casa que vaig poder tornar al 100%», indica l’autora de l’àlbum ‘Un hombre rubio’ (Premio Nacional de Músicas Actuales 2018), que pensa ja en la seva pròxima obra («tinc diverses carpetes obertes amb idees») i respira profund davant de la perspectiva dels seus concerts de reconstrucció, com els del festival Poesia i + (Caldes d’Estrac, 10 de juliol) i les Nits del Fòrum (12). Música en directe, per fi, tot i que sigui davant d’aforaments reduïts i amb distàncies i mascaretes. Tota iniciativa és benvinguda. O quasi. «Menys aquest malson dels concerts amb el públic en cotxes. ¡Aquesta no és la solució!».