Cristina Maragall: «El meu pare volia abraçar la gent en les videotrucades»

La família Maragall ha encaixat dos cops imprevistos en els últims mesos: 1/ la mort, al febrer, de Diana Garrigosa, dona de l’expresident de la Generalitat, i 2/ el confinament, que va cancel·lar la rutina vital per al benestar d’un malalt d’Alzheimer. La més gran dels tres fills, la Cristina (Barcelona, 1967), presidenta de la Fundació Pasqual Maragall, va ser la que en va assumir les cures durant el primer tram de l’estat d’alarma.

-¿Com està el seu pare?

-És dependent en tots els aspectes de la vida quotidiana –no pot estar sol 30 segons–, però físicament i emocionalment està perfecte. Es mostra superagraït quan ens veu i és extremadament educat amb els cuidadors. Té una base humana que la malaltia encara no ha afectat. Tot i que ara està trist perquè la meva mare no hi és.

-«No puc morir-me abans que ell», deia ella sovint.

-La seva mort no entrava en els plans de ningú. La meva mare estava millor que feia molt temps. L’últim any havia ordenat la seva vida, com si volgués deixar-ho tot arreglat. El 10 de febrer estava parlant per telèfon amb la meva germana Airy, li va dir que es trobava malament, va penjar i es va desplomar. El meu pare era allà i es va espantar. L’Airy va arribar-hi corrents, el va portar a una altra habitació i li va posar música.

-Dur dir-l’hi, imagino.

-Les dues coses més difícils que he fet en la meva vida han sigut comunicar als meus fills que em separava i al meu pare que havia mort la seva dona. «S’ha mort la mare, ha tingut un problema de cor», li vam dir, i es va posar a plorar. El vam portar que s’acomiadés d’ella i els tres germans, que som una pinya, vam fer torns per dormir amb ell.

-I va arribar el coronavirus. Un nou impacte. -Feia anys que

el pare estava bastant estable. Estava content a casa, anava al centre de dia de 10 del matí a 4 de la tarda, passejava amb el cuidador. Quan es va decretar l’estat d’alarma, van tancar el centre de dia i la primera reacció va ser una desorientació absoluta. No sabia si era de dia o de nit. No ens reconeixia. Em vaig espantar molt.

-¿Era una reacció normal?

-Li ha passat a la majoria d’afectats per l’Alzheimer. El que expliquen les entitats que integren la Taula de l’Alzheimer, promoguda per l’ajuntament, sobre el confinament posa els pèls de punta.

-¿Què expliquen

? -Van notar una gran davallada en el nivell cognitiu dels malats i els cuidadors han patit un impacte emocional. A les residències van reaccionar amb pànic. Per la ruptura de rutines, la falta de contacte amb la família... Cal revisar el model de les residències i, en general, el concepte de gent gran.

-El seu pare es va refer

. -Sí. Em vaig instal·lar amb ell i vaig procurar instituir una nova rutina, donar sentit al seu dia. La finca on viu té un pati i caminàvem; fèiem l’aperitiu al sol, li agradava sortir al balcó a aplaudir els sanitaris i saludar el seu germà [Ernest Maragall], que viu al costat. A partir de cert moment, vaig introduir classes d’estimulació cognitiva. I va descobrir la tecnologia.

-¿La tecnologia?

-Sobretot, les videotrucades. Connecto l’ordinador a la tele i veu la gent molt gran, com si fossin allà amb ell. Els primers dies s’aixecava i volia fer-los abraçades. Fins i tot mirava darrere del televisor.

-¿Llegeix?

-No pot. Té una agnòsia [alteració del reconeixement, que dificulta una adequada comprensió de l’entorn] molt forta. Fins i tot li costa reconèixer bé els objectes.

-¿Li interessa l’actualitat?

-No. Mira la tele, però quan es va intensificar la informació sobre el coronavirus, va començar a dir: «¡Això del coronavirus és una tonteria!». Vam decidir no parlar més del tema.

-¿Què el tranquil·litza

?-La música [visiteu la ‘playlist’ al final de l’entrevista] . Se’n va a dormir amb els auriculars posats.

-¿Reconeix l’home que va ser?

-Va ser un pare molt atent i carinyós, i quan m’agafa la mà, se li il·luminen els ulls.

Notícies relacionades

L’encantadoraveïna del cinquè

L’alcavota del mal

-Deu haver-hi un abans i un després d’aquest primer semestre.

-Sí, tot i que jo ja havia viscut una tempesta perfecta: el diagnòstic del meu pare va coincidir amb l’impacte de l’anterior crisi en el sector immobiliari –soc arquitecta– i amb la separació del pare dels meus fills. Aquesta vegada vaig sentir que era on havia de ser.