Miguel Poveda, amb la ment clara

Parlar de flamenc amb Miguel Poveda és trepitjar terreny segur, lliure de pols i palla. Allà s’alcen, com efígies, els nou àlbums que Camarón de la Isla va gravar amb Paco de Lucía entre 1969 i 1977, màgics i trepidants. «Discos que són joies. Tot el que va fer Camarón ho és, però aquella època, amb aquella senzillesa, a mi em desarma», revela, acompanyant aquesta predilecció per altres debilitats. «M’agrada molt El Carbonerillo, ‘cantaor sevillà’, i després, Manolo Caracol en la seva primera època i a la Niña de los Peines». ¿I on queda Morente? Un altre que també. «Em fascina la seva evolució des del cant flamenc tradicional fins al llenguatge avantguardista d’àlbums com Omega».

La cap del tocadiscos

Parlant de Morente, convenim que per abordar l’art abstracte sol ser convenient dominar abans el figuratiu, i difícilment pots portar el flamenc a l’avantguarda si no coneixes els seus fonaments. Però Poveda va una mica més enllà i situa la coherència més íntima com el principi de tot. «L’artista ha de tenir una cosa que el mogui que sigui molt pura, i el més ortodox és el que surt del cor». Del fons de l’ànima surt el seu lligam amb el flamenc, alimentat en la seva infància pels discos que posava la seva mare. «¡Ella era la que manava en el tocadiscos!».

Notícies relacionades

L’encantadoraveïna del cinquè

L’alcavota del mal

Vivint a Andalusia, podria pensar-se que Poveda se sent allunyat del món català en el qual va iniciar la seva carrera. Impressió precipitada. «No, no, no, precisament he tornat a escoltar ‘Desglaç’, un dels regals més bonics de la meva carrera», apunta amb convenciment. Disc important aquell, del 2005, mogut per l’obstinació de Lluís Cabrera i el Taller de Músics. Flamenc en català, amb textos de Verdaguer, Margarit, Maria Mercè Marçal... «Jo al principi era reticent a fer-ho, però em vaig adonar que el català era també la meva llengua, i que amb aquest àlbum podia trencar prejudicis i taps». I n’hi ha més. «L’àlbum no va incloure totes les peces que vam seleccionar, i m’agradaria gravar-les algun dia amb el mestre Amargós».

Del Camerun a Cuba

Poveda va créixer sentint a Bambino i a Lole i Manuel, per part de mare, i a Pink Floyd i els Beatles per la via paterna, i li ha quedat un gust per la música «molt divers» que li permet disfrutar de discos allunyats del flamenc com, per exemple, ‘Heritage’ (2016), del músic camerunès Richard Bona amb el grup Mandekan Cubano. Un àlbum refrescant que l’ha acompanyat en les últimes setmanes. «M’ha portat calma, bon rotllo i benestar», revela Poveda, que fa uns dies va publicar una cançó, ‘De qué manera’, per «donar les gràcies als qui vetllen per la nostra salut en primera línia de foc». El cant i els acords, ¿com a últim espai de trobada? «Hi ha molts polítics que creen confrontacions, i la música ha de ser al contrari», sospira Miguel Poveda. I un últim prec: «Hem de ser més intel·ligents».