Anna Ferrer: «La població índia tracta els 'covid' com criminals»

Vicente Ferrer hauria complert 100 anys i la seva víuda està convençuda que el millor 'regal' és la lluita de la seva Fundació contra la pandèmia

Anna Ferrer: «La població índia tracta els 'covid' com criminals»
Es llegeix en minuts

El coronavirus s’acarnissa amb l’Índia. I una porció descomunal dels 1.300 milions d’habitants que s’havien desplaçat per treballar a les ciutats no van poder tornar als seus pobles i han quedat desemparats. Vicente Ferrer ja no hi és, però la seva víuda, Anna Ferrer (Essex, Regne Unit, 1947), al capdavant de la Fundació, amb base a Anantapur, mira de fer possible l’impossible.

-Té 73 anys. ¿Ni gota de por? -A l’

Índia tenim malària, hepatitis, dengue... Aquesta és una més, tot i que ningú havia imaginat la magnitud d’aquesta epidèmia.

-S’hi ha capbussat.

-Des de la meva petita oficina, a prop de casa, estic en permanent videoconferència amb l’equip mèdic del nostre hospital de Covid-19, que el Govern indi ha reconegut com a centre de referència del districte d’Anantapur. Hi tenim 84 pacients, contents d’estar atesos perquè la població tracta els ‘covid’ com criminals. 

-¿Disposen d’equips de protecció?

-Entre les dones dels tallers i alguns sastres de la zona han confeccionat 300.000 mascaretes. Però necessitem fons per seguir, i per als programes de distribució de menjar.

-¿Menjar també?

-Per a milions de jornalers desplaçats a les capitals, les conseqüències del confinament són dramàtiques. Les fàbriques i les obres van tancar i no van poder tornar a casa seva. No tenen diners. Molts van caminant per les carreteres a 40 º de temperatura. Des de fa un mes cuinem cada dia per a 10.000 persones. 

-La seva gasolina són les donacions, i Espanya està com està

. -Tots aquí hem patit per Espanya –les imatges d’afectats que enviaven els meus amics em feien plorar–, però ni una de les 120.000 persones que col·laboren, i que han perdut familiars o amics, s’ha donat de baixa.

«Quan el Vicente va morir, vaig seguir com si ell hi fos. La seva força sempre està amb mi»

-Sense el seu marit, ¿tot es fa més feixuc? -

El Vicente i jo vam estar junts 41 anys. Des que el vaig conèixer a Bombai –jo tenia 21 anys–, no ens vam separar ni deixar de pensar un sol dia en què fer pels més pobres. Quan ell va morir, el 2009, jo vaig tirar endavant com si ell hi fos. La seva força sempre està amb mi. Fins i tot parlo amb ell.

-¿I què li ‘diu’ aquests dies? -

«Cal treballar més». I segurament, aprofitaria aquesta situació per convèncer tothom de la importància de la solidaritat. Sempre deia que no podem dependre dels governs i de les institucions per solucionar la pobresa.

-Aquest any Vicente Ferrer hauria complert 100 anys.

-Sí.

-No hi ha possibilitat de celebració. 

-El Vicente estarà molt, molt feliç que, en comptes de celebrar-ho, estiguem treballant en la crisi de la Covid-19. Ell deia: «Mentre hi hagi patiment en el món no deixarem de treballar». Així que estic segura que s’ho agafarà com el millor regal.

-«O ens enfonsem tots, o ens salvem tots», també deia. -

Així és. Durant el confinament, moltíssimes persones han sentit el sofriment i han vist el poder de la bona voluntat. Vull pensar que s’han adonat que necessitarem mantenir la solidaritat. Tots tenim la responsabilitat de fer el que puguem per millorar el món.

-¿Què demana la millora

? -Erradicar la pobresa i crear un món més net per als nostres nets i besnets.

«Si no aprenem d’aquesta crisi,
estem una mica bojos»

-¿Té fe que es corregeixi el rumb?

-Sí. El Vicente solia dir: «No tinc fe en la societat actual, però sí en les persones». Si faig la vista enrere, veig que les persones que estaven oprimides i en la pobresa extrema, gràcies al petit recolzament de molts, avui viuen amb dignitat. Si no aprenem d’aquesta crisi, estem una mica bojos.

-És probable que ho estiguem

. -«Res és impossible», deia el Vicente. I jo ho he vist amb els meus ulls. Afrontem obstacles que semblaven insalvables i sempre en sortim més forts.

-Ara potser estaria millor a Anglaterra, amb la seva germana.

-¡Anglaterra, no, no! Fa 56 anys que soc a l’Índia. Soc índia. Ho és la meva família.

Et pot interesar

-Mereix un descans.

Faig meditació i pranaiama diàriament. Tanco els ulls i netejo el meu cap. Amb això en tinc més que prou.