Espido Freire: «Acceptar la falta de control em dona molta serenitat»

L'escriptora va saber què era la depressió abans del confinament i ho tematitza a la novel·la 'De la melancolía'

Espido Freire: «Acceptar la falta de control em dona molta serenitat»

JORDI COTRINA

Es llegeix en minuts

L’aïllament ens allunya dels afectes, de la primavera que desborda els marcs de les finestres i les pantalles. És fàcil no veure el final, caure en el neguit. L’escriptora Espido Freire (Bilbao, 1974) –la premi Planeta més jove de la història– va conèixer aquesta punxada molt abans del Covid-19. I l’exorcitza a la seva última novel·la, ‘De la melancolía’ (una forma embellida de nomenar la depressió). 

-¿L’urpa de la ‘melancolia’ ha sortit aquests dies?

-Per sort no. Ho atribueixo a haver-me centrat a fer de recolzament del meu entorn, i a viure i valorar enormement el moment, una cosa que, precisament, vaig aprendre mentre lluitava amb la melancolia. Potser li deu aquesta habilitat.

-D’aquell pou negre, ¿té més oblit o memòria?

?-Tinc una memòria molt clara. Primer va ser l’ansietat. Tenia palpitacions, insomni, sensació que la vida anava massa de pressa i em deixava enrere, incapacitat per controlar el mateix pensament. Però, ¿sap què és el més terrible?

-Vostè dirà.

-La depressió anul·la el concepte del temps. Tot és per sempre. Cal recordar una vegada i una altra que és una cosa transitòria, que passarà.

«El meu problema no va ser
gestionar l’èxit, sinó assumir el que vaig viure com a fracassos anteriors»

-Com va això d’ara. ¿Guanyar el Planeta amb 25 anys va ser una maledicció?

-Jo estava preparada, altrament 20 anys després no estaria aquí, ¿m’entén?, ni tindria sis novel·les més. El meu problema no va ser gestionar l’èxit, sinó assumir el que vaig viure com a fracassos anteriors.

-¿Puc preguntar-li de quin tipus?

-Abans de la literatura em vaig dedicar a la música. Amb 11 anys vaig treure el número u en les proves de cant. Tenia una veu excepcional. Però no era la meva vocació i la gent amb qui em vaig trobar, en general, no es va portar bé amb mi. 

-¿Aquest va ser el minut zero de la caiguda?

-No. Als tres anys em vaig escapar de casa amb la meva millor amiga i el meu nòvio. A uns 200 metres, havíem de passar per un túnel on hi havia un embornal. Em vaig aturar. Record que vaig pensar que sota de la reixeta hi havia la mort, no podia creuar-la. A partir d’aquí alguna cosa es va trencar dins meu. Escriure m’ha ajudat a posar ordre al caos interior i a entendre el món.

-¿L’entén?

-No. Per això continuo escrivint.

Espido Freire somia asseure’s al Jardín Botànic. / JORDI COTRINA

-També és una ‘instagramer’

-A les dones que escrivim no se’ns concedeix una imatge, ni cos, ni aparença. I quan se’ns concedeix, sovint és per criticar-la, de vegades d’una manera cruel. Instagram em permet produir imatges.

-O sigui, no és una pulsió narcisista.

-No. Vaig començar amb Instagram perquè una de les expressions de la teràpia ocupacional era veure la vida a través d’una fotografia. Tres vegades al dia em vaig comprometre a pujar una fotografia. Mostraven aspectes de mi com el sentit de l’humor.

«El ‘dia després’ m’agradaria
seure al Jardín Botànic, entre les flors, que potser ja siguin roses»

-¿Ja està bé amb si mateixa?

-Des de fa uns anys estic en un moment molt bo. Depèn de la coherència entre el que penses i com et comportes, i de l’estabilitat emocional.

-¿Algun ensenyament per compartir?

-La lliçó té a veure amb estar centrat en el present, amb no esforçar-se tant, amb lligar-se a la realitat i no al desig que la realitat sigui una altra. Cal desaprendre moltes coses que portes ben endins. I no prendre-te’n massa seriosament.

-¿Ha fet algun descobriment aquests dies?

-M’hauria encantat descobrir una cosa enlluernadora, una capacitat heroica, o un aspecte desconegut... però em temo que només he intensificat allò que ja soc; la capacitat organitzativa, la disciplina personal i reprendre el que m’ha servit durant els períodes en què estic finalitzant un llibre, moltes vegades estant tancada.

-Molt aplicada, vostè.

-Una vegada fet tot el que m’han indicat i seguit les normes, ja res és a les meves mans. Crec que acceptar aquesta petitesa, aquesta falta de control, em dona molta serenitat.

Et pot interesar

-¿Imagina el seu ‘dia després’?

-No pretenc fer res espectacular. Els meus éssers estimats són, majoritàriament, lluny de la ciutat on visc, i no podré veure’ls immediatament. M’agradaria caminar fins al Jardí Botànic i asseure’m allà una estoneta, entre les flors. Pot ser que aleshores ja siguin les roses. No sé per què, però és el que vull, anar-me’n a un jardí. Penso en això i gairebé em salten les llàgrimes.