Torra i el botó nuclear

«Tinc el botó nuclear sobre l’escriptori», li deia Kim Jong-un a Donald Trump a tall de felicitació d’Any Nou. Començava el 2018. El president dels Estats Units li contestava que ell també en tenia un altre, tot i que més gran i més poderós. La BBC va concedir a la rivalitat les dimensions d’una baralla d’escola i el món es va relaxar. Fins avui. Que les bravates de tots dos no hagin anat a més no significa que s’hagi d’oblidar, perquè quan dos pinxos discuteixen ningú pot garantir que qualsevol dia un d’ells es deixi endur per l’impuls irrefrenable de demostrar que ningú pot ser més xulo que ell. Testosterona pura.

La metàfora del botó nuclear l’ha estat utilitzant als cenacles catalans i madrilenys la cúpula d’Esquerra Republicana per admetre que per molts desacords que tinguessin amb el president de la Generalitat, a qui criticaven amb afany, i que per molt que ells estiguessin desitjant una convocatòria electoral, que la volien, al final l’únic que podia prendre la decisió, perquè disposava de l’artefacte, era el seu adversari. I aquesta setmana el va prémer. A distància i amb efecte retardat, però el va prémer. I aquí som. A l’espera de ser convocats a les urnes més d’hora que tard, si res ni ningú ho impedeix, perquè el futur és incert per naturalesa. I si no, que els ho preguntin als independentistes de bona fe, que continuen esperant l’arribada de les dates dels calendaris marcats i el compliment de les promeses fetes. Definitivament, als líders del que queda del procés els agrada fixar-se metes a termini fix per després acumular impagats.

Notícies relacionades

L’encantadoraveïna del cinquè

L’alcavota del mal

Quim Torra i Pla (Blanes, 28 de desembre de 1962) també va prometre un referèndum que no serà per a la legislatura que dimarts ell mateix va donar per amortitzada. I ho va fer acusant el seu soci de deslleial, que en la política catalana recent s’entén com a traïdor. De nou la traïció. Aquella profunda ferida que es llueix davant dels qui ja no podran confiar en tu, com va sentenciar Ciceró. L’etiqueta que fins ara tots han utilitzat i mantingut per veure quan la penjaven als altres. Mentrestant, ningú volia assumir que reconduir la situació no era emular Judes, sinó fer un humil acte de contrició pels pecats comesos. I com que sense contrició no hi ha redempció, tots ells queden a l’espera del pròxim veredicte ciutadà. Un interval que haurà de donar respostes a les moltes preguntes que el discurs institucional del president va deixar en l’aire i els efectes del qual van molt més enllà de la política catalana. A l’espanyola via s’encarnen els altres Pressupostos i repercuteixen en l’europea com el suplicatori a avaluar per Brussel·les per a Carles Puigdemont i Toni Comín.

El que no ha tingut espera és l’obituari que alguns companys del grup parlamentari del mateix Torra li han dedicat via Twitter. Pretenent afalagar-lo, han parlat d’ell en passat i l’han anat dipositant a la lleixa de la Història mentre descrivien la convicció que el futur el considerarà un home honest. ¿Per què esperar si és possible que així ja sigui avui? Que a l’encara president li han pogut els principis base de la seva obstinació ja ho va demostrar amb l’assumpte de la pancarta per la qual l’han castigat sense escó. «L’únic que demano és que respectin els meus principis», reclamava en la intimitat del moment electoral de l’abril dels seus problemes. Així doncs, tampoc li hauria de sorprendre a ningú interessat en la seva personalitat. Ell mateix l’hi va advertir a Pedro Sánchez davant de la font dels jardins de la Moncloa en record a Antonio Machado, i constava en el pròleg del seu ‘Viatge involuntari a la Catalunya impossible’. Aquí hi exhibeix com a seva la frase d’Eugeni Xammar: «‘Tractant-se de Catalunya, jo no prenc mai precaucions’». Ho va escriure fa 10 anys.