No només futbol

Necessito un exorcista

A les parets de la penya blaugrana del meu poble han aparegut les cares de Núñez i Gaspart

Necessito un exorcista

Alejandro Garcia

3
Es llegeix en minuts
Josep Martí Blanch
Josep Martí Blanch

Periodista

ver +

M’he passat les festes llepant caps de gamba de Palamós, llagostins de Sant Carles, escamarlans de la Cala i gambetes de no sé on. N’hi va haver prou que l’autoritat governativa advertís que no és saludable rosegar el cervell dels crustacis pels seus alts nivells de cadmi i la influència d’aquest metall pesant en el risc de patir càncer, perquè el llibertari que porto dins, un petit John Galt d’estar per casa, decidís que m’havia d’embotir d’ells com si no hi hagués demà.

Ara estic pendent d’un atac de gota en qualsevol moment, però continuo defensant que no s’ha de deixar entrar els funcionaris governamentals a les cuines. Comencen pels fogons i les neveres i acaben prenent notes amagats sota del somier del dormitori. ¡No passaran! ¡I que visqui el llamàntol!

Per cert, sàpiguen que amb el fred de gener venen ja les galeres ovades. Amb el permís de Pau Arenós, i només en el cas que vostès també es prenguin a la lleugera els consells del Ministeri de Salut, un atreviment de la meva part: mengin-se-les fregides i aprofitin l’oli sobrant per daurar a la mateixa paella un parell d’ous. No se’n penediran, paraula d’honor. Algun avantatge té haver-se criat dalt d’un barco d’arrossegament.

No obstant, també hi ha dificultats al món rural, que no tot seran receptes i excel·lents ingredients. Menys serveis, menys oportunitats, trens tercermundistes. I el súmmum dels inconvenients: veure els partits de futbol, quan un torna de vacances al seu poble, al local de la penya blaugrana. A veure com l’hi explico.

Viatge al passat

Imaginin un viatge en el temps. Directe als anys vuitanta, al xandall Meyba, als puros de l’avi Nicolau Casaus i a l’«aquest any tampoc». Cinc minuts de partit són suficients perquè, apagats els llums per millorar la qualitat de projecció a la pantalla, un tingui la convicció que en l’alineació del Barça hi ha de titulars Calderé i Clos i que en els pròxims dies hi haurà un nou Motí de l’Hesperia. El diccionari hauria d’incloure una nova accepció de pessimisme: estat d’ànim que es viu en una penya blaugrana si la mitjana d’edat dels parroquians se situa per sobre dels seixanta anys.

Als trenta minuts són ja alguns els que han vociferat, amb murmuri d’aprovació de molts d’altres, que cal vendre Messi, tot i que sigui a bon preu, perquè està gran i ja no vol córrer. D’altres la tenen presa amb Piqué, a qui li suggereixen que es dediqui al tennis, que és el que de veritat li agrada. Algun esporàdic suggereix que Busquets no ha tingut mai prou categoria per jugar al Barça i sempre hi ha algú disposat a donar-li la raó. És un no parar.

Arribada la mitjana part, si l’equip va perdent, com en el derbi de dissabte contra l’Espanyol, els grupets exigeixen amb vehemència el cessament de Valverde i donen per fet que aquest any el nombre de títols serà zero. Si el resultat final no és una victòria s’ha de fer fora la directiva i deixar de pagar la plantilla. Aquí no es fan presoners.

Bretxa generacional

Els joves, que d’haver-n’hi, n’hi ha, no poden ni volen combatre l’ambient depressiu de la platea. Es posen a la barra a beure cervesa i deixen que siguin els grans, més nombrosos, els qui s’apropiïn de l’ambient. Potser saben que no hi tenen res a fer i ni tan sols planten batalla. Fan bé. Com explica Manel en la seva cançó ‘Boomerang’: «Tan bo és insistir com saber-se retirar».

Notícies relacionades

Quan acaba el partit, observo, abans d’abandonar el local, unes humitats a la paret. M’hi acosto i, ¡Déu meu!, les taques reprodueixen clarament rostres humans. Un nou episodi de les cares de Bélmez. Allà hi ha, en el mur i aflorats com a miracle, els rostres del difunt Josep Lluís Núñez i de Joan Gaspart. Ara s’entén. Veiem el futbol en un local posseït. Si coneixen algun exorcista, facin-m’ho saber. Som bona gent i agrairem qualsevol ajuda.

La data de naixement és clau

Les casualitats no existeixen. Si vostè funda una penya barcelonista l’any en què el seu equip perd la final de la copa d’Europa contra un equipet romanès com l’Steaua de Bucarest a Sevilla (temporada 85-86) doni per segur que, per molt afany que hi posi, les cicatrius perduraran i mai podrà estar content com un gínjol. Una altra cosa són les paelles, sípia amb patates, fideuàs, arrosejats o altres plats de peix que s’organitzen al local amb motiu dels partits assenyalats. En el camp culinari sí que som d’un optimisme desmesurat. ¿On? Guardo silenci perquè ens agrada repetir.