11 d’ag 2020

Anar al contingut

Que no pari la música

França, tan a prop, tan lluny

En la llista de vendes i l'agenda de concerts del país veí abunden els artistes autòctons que són celebritats allà i perfectes desconeguts aquí, un efecte de la globalització que també es manifesta en sentit invers

Jordi Bianciotto

França, tan a prop, tan lluny

THOMAS SAMSON

Se sol parlar de França com un país que es mira al melic en matèria cultural i musical quan, en realitat, el més corrent als països europeus és consumir sobretot productes autòctons. Espanya, sense anar més lluny: la setmana passada, dels 10 àlbums més venuts i/o escoltats al sud del Pirineu, nou els van firmar artistes espanyols (Melendi, Vanesa Martín, El Barrio...). Només el nou de Coldplay va venir de l’exterior. Més o menys com a França, on aquest grup britànic dona la nota ‘anglo’ en un top 10 ocupat per vuit artistes del país hexagonal i un d’americà, però menys: la quebequesa Céline Dion, que és com si fos de casa.

La globalització ha fet possible que, a efectes musicals, estiguem tots molt al dia de les novetats cuinades a Los Angeles, Pittsburgh o Bristol, i que ens sigui igual el que passi a París o Montpeller. En altres temps, el veïnat permetia la porositat, l’intercanvi: per aquí triomfaven Charles Aznavour, Françoise Hardy o Johnny Hallyday, i veus italianes com Mina o Jimmy Fontana (que fins i tot va gravar cançons en català). Tenir almenys unes nocions de francès era corrent fins als anys 70. Ara, paradoxalment, les fronteres entre les terminals de l’imperi són més impermeables: som tots més a prop de la potència transatlàntica i més lluny del veí del costat.

Si observem l’agenda dels pròxims concerts a les ciutats franceses, topem amb noms que allà són celebritats i que al sud del Pirineu no els coneix ni Déu. Un fenomen que, naturalment, es produeix amb el mateix èmfasi en direcció contrària. Tenim, per exemple, el gran Étienne Daho, un esteta del pop, de gira aquests dies amb motiu de la reedició de luxe d’un dels seus millors àlbums, ‘Eden’, de 1996. El seu nom pot sonar als admiradors de Luz Casalés l’autor del seu èxit ‘Un nuevo día brillará’ (adaptació del seu ‘Duel au soleil’). També als fans del trio britànic Saint Etienne,, amb què va gravar un deliciós epé als anys 90 sota un nom que jugava amb la coincidència nominal: Saint Etienne Daho.

Però aquest cantant i compositor nascut a Orà (Algèria) és un alienígena al nostre circuit de concerts, com ho són la majoria dels artistes francesos que protagonitzen les ‘tournées’ més destacades dels pròxims mesos. Artistes com el veterà cantautor Maxime Le Forestier, l’artificier pop Philippe Katerine, l’èpic grup rocker Dionysos, la neotrobadora Yael Naim o aquesta encantadora llunàtica anomenada Brigitte Fontaine. Amb alguns hi ha hagut intents d’aproximació a Espanya: al brillant cantautor pop Vincent Delerm (fill de l’escriptor Philippe Delerm) li van organitzar una roda d’entrevistes a Barcelona i un ‘showcase’ a la Fnac fa 13 anysamb motiu del seu tercer disc, simpàtiques activitats després de les quals va desaparèixer per no tornar mai més. Una cosa semblant va passar amb un jove Raphaël, amb dièresi a la ‘e’, artista potser sentenciat pel seu nom (Espanya no sembla prou gran per a dos ‘raphaeles’). L’excepció es diu Zaz, una cantant molt trempada muntada en l’onada del seu èxit ‘Je veux’, capaç de reunir 3.500 persones l’any passat al Festival de Pedralbes.

Però tot això ens recorda que és precipitat parlar d’uniformització del gust. Les fronteres continuen marcant límits, sobretot quan hi ha barrera lingüística pel mig, i delimiten espais mentals, imaginaris col·lectius assentats, mercats que es regeixen per lleis no fàcilment exportables. Aquí, França i Espanya s’assemblen molt, tot i que es continua insinuant una diferència: l’atenció que dispensen als seus clàssics. La fidelitat a les glòries del patrimoni col·lectiu és un famós traç del veí del nord que es difumina quan posem la vista al sud, allà on la memòria potser és una mica més volàtil.

Étienne Daho,a l’Olympia

Amb 13 àlbums publicats, Étienne Daho és un clàssic modern del pop francès, tot elegància i inquietud, que s’ha citat amb veus com Astrud Gilberto, Marianne Faithfull, Deborah Harry (Blondie) o Dominique A. La gira de recreació del seu clàssic ‘Eden’ consta de 14 concerts, els últims dels quals tindran lloc a París: el 23 de desembre a la sala Pleyel i el 25 de gener al cèlebre Olympia. Aquest local acollirà en els pròxims mesos figures de la música francòfona com Pascal Obispo, Catherine Ringer (la que va ser cantant del duo Les Rita Mitsouko), la belga-canadenca Lara Fabian o Brigitte Fontaine.