Ser policia a Hong Kong

La millor policia d’Àsia, presumien els hongkonguesos. Moderna, pulcra, amb la britànica tradició veïnal, la institució més respectada. Els joves encara protegien els agents de la pluja en els orígens d’aquella revolta dels paraigües del 2014. Avui són esbroncats i demonitzats com a enemics del poble, còmplices de la dictadura xinesa. Tot s’ha confabulat contra ells en aquests cinc mesos de protestes vandàliques: societat polaritzada, insensatesa política, excessos repressius i calúmnies insistents.

Un jove inspector de policia, posem que es diu Sean, hi va ullerós. Gairebé ha oblidat que pertany al departament contra el crim de Kowloon. Ara es mou per tota la ciutat enjornades de fins a 16 horesamb un robust uniforme sota la calor tropical per bregar ambun moviment cada dia més violent i organitzat.

«Ja no revelo que soc policia. Ens assetgen a les xarxes, revelen les nostres identitats i on vivim, els nostres fills són insultats per companys i professors. He hagut de bloquejar a Facebook amics de la infància. Fins i tot la meva germana. És devastador però no puc fer cap altra cosa. No sé si seran els meus enemics algun dia».

Resposta policial a un problema polític

Les protestes van néixer amb la calamitosa llei d’extradició. Va ser imprudent la seva tramitació, estúpida la seva suspensió temporal i irrellevant la seva retirada quan els activistes ja col·leccionaven noves exigències. El Govern és incapaç de buidar l’aiguai la policia suporta lacòlera antixinesa.

«És un problema polític,nosaltres podem aplicar la llei però no arreglar els motius profunds. Els polítics no són intel·ligents, no interactuen amb la gent, no entenen els joves. Carrie Lam [cap executiva] pensa que feia el correcte però ens ha llançat al mig de la batalla. S’amaguen darrere nostre, som els únics que treballem i rebem tots els pals».

El conflicte ha fracturat una societat que havia sedimentat onades migratòries. Un bàndol comparteix vídeos d’excessos policials i l’altre difon els de barbàries activistes. Alguns serveixen per defensar una tesi i la contrària. Són compartiments estancs que cada dia sumen deutes al cobrament.

A la xarxa abunden exemples de laviolència policialque ha denunciat Amnistia Internacional. Un noi ja assegut rep cops de diversos agents. «No pinta bé», repeteix tres vegades Sean en veu baixa. Cops de porra contra dos nois ja detinguts. «Innecessari». Gasos lacrimògens en una estació de metro tancada. «Perillós». Són massa casos, reitero.

«Semblen molts, però si anem a les estadístiques, ¿quants ferits greus hi ha hagut? ¿algun mort? No recolzo algunes accions dels meus col·legues però sí que les comprenc. La tensió, l’angoixa... Actuem amb prudència però n’hi ha prou amb un mal cop per arruïnar-nos la reputació. Li passaria a qualsevol policia del món. ¿Què passaria a Espanya?». L’entrevista es va fer dies abans de les protestes a Catalunya.

Tampoc escassegen vídeos deradicals llançant llambordes i còctels molotov. Els policies han patit intents d’homicidi: un activista li clava un cútex al coll a un agent; set joves colpegen un policia al terra amb martells, claus angleses i barres metàl·liques; un còctel molotov llançat a dos metres encén en flames un agent... La policia ha advertit que aquests atacs anticipen la tragèdia. Dos joves han sigut ferits de bala en situacions que un policia antiavalots espanyol confirma de «gran risc per a la vida». «Jo també hauria disparat», confessa per telèfon.

Als radicals se’ls va plantejar un problema seriós de relat: els seus enemics no eren les forces opressores de l’exterior sinó els seus veïns. Ho van resoldre amb una campanya de demolició. Junt amb dels excessos contrastats han amuntegat delirants acusacions d’assassinats o violacions grupals en comissaries. Qualsevol rumor és elevat a notícia contrastada si serveix per remarcar la seva perfídia. Missió complerta: ara mereixen qualsevol pallissa i cap pietat.

Notícies relacionades

L’encantadoraveïna del cinquè

L’alcavota del mal

Els agents tenen estrès, cansament i un tsunami emocional. Són atacats a les comissaries a la nit i reben flors al matí. No hi ha enquestes fiables que mesurin les forces. Sean les calcula en el 50%, aclareix que els contraris criden més i intimiden la resta i subratlla l’allau de missatges privats de solidaritat.

«He nascut aquí, estimo aquesta ciutat i la meva feina. Volia jubilar-me com a policia i ara m’ho plantejo. Haurem de recuperar la confiança d’aquesta meitat de la societat peròels joves estan molt radicalitzats. No sé si això ja té solució».