Anar al contingut

Pati de butaques

'Arde la calle al sol de poniente'

La Fundació Foto Colectania acull la mostra 'La movida. Crònica d'una agitació', amb obra gràfica d'Ouka Leele, Alberto García-Alix, Miguel Trillo i el difunt Pablo Pérez-Mínguez. A partir del 18 d'octubre, al número 14 del passeig de Picasso

Olga Merino

'Arde la calle al sol de poniente'

DAVID CASTRO

El record dels anys 80 acostuma a venir entelat de nostàlgia i l’automatisme d’un somriure beneit. Ah, quins temps. Les muscleres, els diàlegs al·lucinògens de Pepi, Lucy, Bom... i la proclama de Tierno Galván, aleshores alcalde socialista de Madrid, que va marcar el ‘zeitgeist’ de l’època: «¡Rockers, qui no estigui col·locat, que es col·loqui...! ¡I al lloro!».

Mort el franquisme –almenys, el cronològic–, la pista es va omplir d’alevins disposats a ballar fins a l’alba, a desencaixar-se els ossos amb cançons carregades d’interrogants que, de qualsevol manera, no esperaven resposta: «¿Qué hace una chica como tú en un sitio como este?» (Burning) o «¿Qué harías tú en un ataque preventivo de la URSS?» (Polanski y el Ardor). Resultaria dificilíssim quedar-se amb un sol himne generacional, tot i que ‘Escuela de calor’, de Radio Futura, ocuparia sens dubte un lloc d’honor al podi: «Arde la calle al sol de poniente / hay tribus ocultas cerca del río». Escoltar-la convida a un viatge en el temps.

¿Temps mitificats?

Mentre es teixia el boixet de la transició política, els locals servien un còctel infame anomenat llet de pantera i el carrer vibrava amb el despertar adolescent a les llibertats, a l’eclosió de la creativitat. Temps i espai es van confabular per ajuntar un munt de gent talentosa, o això sembla ara. ¿Potser hem mitificat aquells dies? A l’altre costat del telèfon, des del seu estudi al barri de Chamberí, Ouka Leele (pseudònim de Bárbara Allende Gil de Biedma) replica que en absolut, que, en tot cas, no s’ha reivindicat prou el llegat de la moguda madrilenya, l’últim moviment artístic com a tal. Recorda que, per realitzar l’obra fotogràfica Rappeletoi Barbara, es va poder permetre el luxe de parar el trànsit a Cibeles durant diverses hores. «¿Aconseguir això ara? Impossible. Hem anat a pitjor». 

L’artista visitarà Barcelona dijous vinent, 17 d’octubre, per assistir juntament amb els seus col·legues al bateig de l’exposició ‘La movida. Crònica d’una agitació’, 1978–1988 a Foto Colectania (passeig Picasso, 14). L’esdeveniment promet. La mostra inclourà fanzins, vinils, projeccions de grups de l’època i sobretot les imatges dels que van ser els quatre genets de l’apoteosi, els quatre fotògrafs que millor van saber captar-la, cadascun a la seva manera: Pablo Pérez-Mínguez (els artistes), Alberto García-Alix i Miguel Trillo (l’asfalt més dur) i Ouka Leele, que va fer poesia visual d’aquell temps amb cops de color àcid molt warholians, com la seva primera sèrie fotogràfica ‘Peluquería’.

Entretots

Publica una carta del lector

Escribe un post para publicar en la edición impresa y en la web

Es tracta de retrats en blanc i negre, pintats després amb aquarel·la, en què va adornar els caps d’amics i coneguts amb el tocat que li va venir de gust: tortugues, una planxa elèctrica, xeringues, un quilo de llimones... El dibuixant Nazario li va col·locar un penis de plàstic amb dues cintes que es nuaven sota la barbeta; a Pau Riba li va coronar la testa amb una cacatua verda. Bona part de la sèrie ‘Peluquería’ la va realitzar precisament a Barcelona, on va recalar a finals dels 70 pel seu «aire fresc», perquè la pre-‘movida’ es va coure aquí al voltant del còmic ‘underground’.

Com que no tenia ni un duro –la poca pasta que tenia se la gastava en pinzells o en paper fotogràfic–, Ouka Leele acudia on hi havia els hare krixna perquè li donessin arròs amb gust de coco, i els diumenges se n’anava a casa dels pares del poeta Jaime Gil de Biedma, cosí de la seva mare.

Època daurada

Els 80 van ser una època daurada que va tenir, no obstant, el seu costat fosc en el «ho provarem tot», a l’endinsar-se en un mateix i als passadissos de la creació prenent dreceres enganyoses. Recorda els amics que tornaven zombis, amb la mirada buida de l’heroïna; els que van acabar a la cuneta. Ella va saber mantenir-se’n al marge: «Una amiga meva, que va morir per la droga, em passava tubs i jo no sabia què fer-ne; els guardava al calaix de les calces, morta de por que els meus pares els descobrissin». Després tot es va fer adult, comercial, més previsible. Van arribar els 90 i els taurons vestits d’executiu. Va passar el temps i una generació, potser la més hedonista de la història, la dels dansarins ‘baby-boomers’, avui carregats d’anys amb cara de circumstàncies.

Com diu l’escriptor Antonio Orejudo, a la transició érem massa joves per pensar en ocupar posicions de poder i «la gran recessió ens ha agafat massa vells per protagonitzar el relleu». ‘El furgón de cola’. ‘Bailando, me paso el día bailando’.