Perfil

Mariscal, el pare del Cobi, la mascota olímpica més icònica

Mariscal, el pare del Cobi, la mascota olímpica més icònica

Alejandro Yofre

2
Es llegeix en minuts
Carol Álvarez
Carol Álvarez

Subdirectora d'El Periódico de Catalunya

ver +

Grafitis amb la silueta com un gargot del gos més icònic de Barcelona, el Cobi, van aparèixer fa unes setmanes en algunes parets de Ciutat Vella. La seva reaparició quan fa 30 anys del seu estiu més gloriós, el que el va convertir en símbol dels Jocs Olímpics en aquella Barcelona efervescent en què semblava que res podia sortir malament, van venir de la mà del mateix amo del Cobi, l’artista Javier Mariscal. Mai abans una mascota s’havia convertit en un fenomen pop de vida tan duradora. 

   Mariscal va néixer a València el 1950, però de seguida va agafar els trastos i es va traslladar a la Barcelona dels seixanta, on la ‘gauche divine’ imprimia una empremta inèdita, de marca, que ja als anys vuitanta es reinventaria contra la contracultura per disparar l’optimisme col·lectiu. Allà hi havia Mariscal, amb la seva mirada lluminosa i d’imaginació desbordant, i amb ell els garriris, els seus personatges de còmic ‘underground’ que ja incloïen el Cobi sense poder saber la vida que l’esperava. 

Mariscal va marcar els seus primers ‘hits’ globals. La desconstrucció de la paraula Barcelona en tres síl·labes, ‘bar’, ‘cel’ i ‘ona’, portats a un cartell que trenta anys després encara és reconeixible arreu del món i que ha sigut reproduït i readaptat en diferents suports publicitaris i de marxandatge. El tamboret que va dissenyar per completar els seus treballs d’interiorisme del mític però ja desaparegut bar Duplex, de València, literalment un dibuix animat, amb el seu equilibri impossible i el seu colorit. El seu èxit va ser tan gran que el món del de disseny li va donar el seu reconeixement internacional, clients i premis.

   En ple enlairament professional va arribar la candidatura dels Jocs Olímpics de Barcelona, i el 1988, la posada de llarg del Cobi davant el públic. Mariscal ha explicat que va entendre la polèmica de la seva aposta, que va trencar amb els cànons culturals de les mascotes olímpiques precedents, i va defensar el seu poc esperit atlètic, malgrat dissenyar-la practicant tots els esports. El que era important, més que mai, era defensar la idea que tots podem competir. Va triomfar d’una manera que la Petra, la mascota que també va idear per als paralímpics, no li faria mai ombra malgrat seguir la seva estela d’innovació. Res n’hi va fer. 

Notícies relacionades

   Mariscal va canviar de tema i va seguir en altres projectes com el cartell de la pel·lícula ‘Calle 54’, que el va unir a Fernando Trueba i el va portar al cine: seva és la premiada cinta animada Chico i Rita, tot un homenatge al jazz i l’Havana que va guanyar un Goya el 2010 i una nominació als Oscars. El treball de creació i producció d’un llargmetratge així l’ha portat a embarcar-se en una altra pel·lícula, They shot the piano player, sobre el cas real de la desaparició d’un pianista durant la dictadura argentina. 

   Que l’estudi de Mariscal, que va arribar a ocupar un centenar de persones, fes fallida al ser durament colpejat per la crisi del 2008, no deixa de ser una mostra, amarga aquí, de l’extraordinària simbiosi que manté la trajectòria de Mariscal amb el pols de Barcelona. Si el Cobi s’ha convertit en icona d’un moment únic, el seu creador ha sigut i és el termòmetre més creatiu i emocional de la ciutat.