Guardiola ja no és l’ogre blanc

Hi va haver un temps, tan durador com ja llunyà, en què Pep Guardiola va ser el pitjor malson del Reial Madrid. N’hi ha prou amb recordar que en els seus primers 14 partits com a entrenador contra l’equip blanc, tots dirigint el Barça, no va collir una sola derrota en 90 minuts. Tot just va perdre una final de Copa, resolta en la pròrroga per un gol de Cristiano. La seva figura generava pànic en el madridisme, una sensació que va perdurar durant anys, malgrat que el balanç es va anar equilibrant quan el tècnic català va sortir del Barça, rumb al Bayern primer, al Manchester City després. Pep era el gran ogre blanc. Però ja no ho és.

Avui, el 2026, la presència de Guardiola a la banqueta contrària és pràcticament un sinònim d’èxit per al Reial Madrid. En les tres últimes edicions de la Champions, el trajecte del Manchester City ha arribat al final quan ha topat en les eliminatòries amb l’equip blanc. La seqüència es pot allargar a quatre de les cinc últimes edicions. En l’única excepció, en la temporada 2022-2023, el City va alçar el seu únic títol de campió d’Europa després d’eliminar els blancs en semifinals.

Una derrota més

En els seus set últims partits contra el Madrid, Guardiola només ha aconseguit una victòria, la del mes de desembre passat en el duel de la fase lliga al Bernabéu. El 3-0 de la setmana passada va ser la debacle més important de la seva carrera a l’estadi blanc. Això d’ahir a la nit, amb tots els seus matisos, un dia més en el seu historial recent davant el Madrid.

Va deixar dit Fabio Capello, un dels tòtems de les banquetes del tram final del segle passat, que admira Guardiola però que menysprea la seva arrogància. Apel·lava l’italià a aquests aparents atacs d’entrenador tan propis de Pep, tendent a filar molt prim en els partits importants, a esquinçar els seus habituals plans tàctics, que l’ex del Reial Madrid atribueix a una voluntat de deixar imprès el seu segell personal en cas de victòria.

A Manchester, l’única extravagància de Guardiola va ser potser la camisa de quadres oversize que va triar per dirigir el partit. Res de quatre davanters purs, com en la debacle de fa sis dies al Bernabéu, res de laterals postissos. Un 4-3-3 canònic, amb acumulació de migcampistes, el dibuix amb què es va convertir en llegenda del futbol mundial.

Amb aquesta idea al cap, la de tota la vida, Guardiola va decidir que no era necessari un entrenament convencional en la prèvia, que era preferible que els seus homes descansessin abans de l’intent de proesa i que n’hi havia prou amb una activació en les hores anteriors del duel. Els potencials debats sobre la conveniència de la seva extravagant decisió van quedar anul·lats al cap d’un quart d’hora de partit.

La ‘zamorana’ de Bernardo

Notícies relacionades

Hugo Riera, periodista esportiu: "Als esportistes els veiem com a superherois, però també són humans"

El Barça estudia ampliar el Johan Cruyff en 10.000 seients

Perquè és igual entrenar set vegades, una o cap quan has de remuntar quatre gols i el teu capità li agafa per fer una zamorana en boca de gol. Escapa a qualsevol lògica que un futbolista tan bregat i experimentat com Bernardo Silva cometi un error semblant. Tal com Vinícius, aquesta vegada sí, va marcar el penal, enviant a més a callar la grada de l’Etihad i fent el gest que eren uns ploraners, l’eliminatòria es va acabar allà.

Aixecar quatre gols al Reial Madrid amb 10 jugadors no està a l’abast ni del Guardiola iniciàtic. Ni tan sols sense Courtois a l’altra porteria durant 45 minuts, substituït el belga en el descans per una sobrecàrrega. Millor prevenir, vist això, va pensar Arbeloa, que va donar minuts a Mbappé amb la mirada posada en el derbi de Lliga de diumenge contra l’Atlètic. I ja també en un Bayern que serà el seu rival a quarts tret que avui l’Atalanta sigui capaç de remuntar un 6-1. No en fa la pinta.