Marián Aguilera: la sirena que va portar la flama olímpica

«La sirena d’Empúries», l’anomena encara algun bloguer nostàlgic. Tenia 15 anys quan va desembarcar amb la flama olímpica davant la mirada sense parpellejar del món. Això va ser cinc anys abans que compartís fama adolescent amb Elsa Pataki a ‘Al salir de clase’. Més d’una dècada abans que es convertís en la icona LGTBI de ‘Los hombres de Paco’. «Era com un somni», confessa l’actriu 30 anys després. «Era tan gran tot, que crec que no estava ni nerviosa –riu–. Jo crec que ni hi era».

Marián Aguilera recorda l’aniversari olímpic des de Los Angeles. Fa quatre anys i mig que li van trucar per fer una pel·lícula i s’hi va quedar. Allà o aquí, no deixen de preguntar-li per ‘Los hombres de Paco’. Encara li envien cartes per protagonitzar aquella shistòria d’amor entre dues done de principis dels 2000. «Tinc un munt de seguidores que s’han convertit en amigues –explica–. He fet una mica de mare de moltes d’aquestes noies».

Aguilera podria resumir en dues paraules el seu periple amb quinze anys amb la flama olímpica: «Vaig aprendre molt», promet. «Va ser tan artístic... Ho va dirigir Rosa Vergés. Va ser la que va confiar en mi. No sé on em va veure –s’encongeix d’espatlles–. Sempre m’han sortit les coses una mica així. De sobte hi ha algú que et truca: “Escolta, ¿vols fer de deessa grega que arriba en un barco?”».

Notícies relacionades

Derartu Tulu i Elana Meyer reviuen a Montjuïc el seu icònic gest antiapartheid a Barcelona-92

Multimèdia: ELS 92 DEL 92

No, aquests dies no es buscarà per Youtube. «No soc gaire de veure’m», assegura. ¿No va perdre el cap amb tanta atenció olímpica? «No he sigut mai una persona de posar l’ull en l’impacte que produeix», es treu importància. Va començar en això amb set, vuit anys. Amb 15 ja havia actuat al Romea i havia estrenat al Grec amb Juanjo Puigcorbé

¿La moral olímpica? «A mi em van culturitzar –apunta–. Des del punt de vista artístic, actoral... És la part que me n’emporto. Que no era només baixar de la barca i caminar. Després havia de llegir uns poemes, i tenia allà Núria Espert, Irene Papas... Déu meu, no em distragueu amb la part de la barca, que després ve el moment difícil –riu–. Que és on es veurà si valc o no valc». ¿Va ser allà on es va convertir en actriu? «Probablement allà vaig prendre la decisió de quina part em movia».