Guerra de psicòpates
L’inici de la guerra contra l’Iran té un precedent: l’arrencada de la invasió de l’Iraq el 2003. En els dos casos, les negociacions avançaven però la decisió d’iniciar les hostilitats estava presa.
Trump y Netanyahu en una imagen de archivo /
La història es repeteix, sí. El març del 2003 vaig cobrir a Nova York les negociacions del grup d’inspectors de l’ONU al comandament del diplomàtic suec Hans Blix i de l’equip d’inspectors de l’Organització Internacional d’Energia Atòmica (AIEA), dirigit per l’egipci Mohamed el-Baradei.
A través de contactes diplomàtics, vaig poder tenir accés directe a tots dos. Quan s’estava a punt d’arribar a un pacte amb Saddam Hussein per poder acabar el procés d’inspeccions sobre les armes de destrucció massiva –que els inspectors de les dues organitzacions mai van arribar a detectar–, el president dels EUA George W. Bush, amb el suport del primer ministre britànic Tony Blair i el president del Govern espanyol, José María Aznar, van precipitar la invasió de l’Iraq.
Van fracassar a l’hora d’obtenir una segona resolució a l’ONU l’únic objectiu de la qual era "legalitzar" una invasió decidida des de feia temps, fins al punt que Bush en va informar Aznar el 22 de febrer del 2003 quan el va rebre al seu ranxo de Crawford, Texas. "Serem a Bagdad a mitjans de març amb o sense resolució de l’ONU", li va dir. I així va ser. Els EUA van atacar i van envair l’Iraq la nit del 19 al 20 de març del 2003, després que Bush i Blair donessin a Sadam l’"ultimàtum" de 24 hores a les illes Açores el 16 de març. Donald Trump va declarar després d’atacar l’Iran el 19 de juliol del 2025: "Els tres complexos nuclears de l’Iran han sigut completament destruïts o extirpats. Portarà anys tornar a tenir-los en servei". Evidentment, cap d’aquestes afirmacions gaudeixen de la més elemental credibilitat, per allò que la guerra sempre té la veritat com la seva primera víctima.
Les negociacions a Ginebra entre Witkoff i Jared Kushner, gendre de Trump, d’una banda, i la delegació de l’Iran, per l’altra, amb la mediació del ministre d’Exteriors d’Oman, Badr al-Busaidi, semblaven dijous passat registrar uns avenços significatius. Tant el ministre d’Exteriors de l’Iran, Abbas Araghchi, com el mediador Al-Busaidi així ho van explicar a l’anunciar una nova ronda de contactes per a aquesta setmana.
Però els americans estaven fent teatre. Com Bush el març del 2003 ja tenia en marxa la invasió de l’Iraq des de febrer d’aquell any, Trump i Netanyahu tenien la seva guerra en camí.
Trump va enganyar els americans en el seu discurs sobre l’Estat de la Unió del passat 24 de febrer, en el qual va ocultar la situació.
Bush va acudir al Congrés i li va vendre una sèrie de mentides –les armes de destrucció massiva i els vincles de Sadam amb Al-Qaida en l’atac a les torres bessones de l’11-S–, però Trump el Bonaparte ha passat d’això.
Trump dona per amortitzat el Congrés i Senat dels EUA i actua donant per fet que la diplomàcia no està ni se l’espera.
La Unió Europea, una vegada més, després de recolzar el genocidi palestí a Gaza, dona suport a Trump i a Netanyahu sota la disfressa que es necessita una "transició creïble" a l’Iran.
Que el règim de Teheran és abominable, arrasa els drets de les dones, assassina i empresona dissidents no dona lloc a un mandat per llançar la guerra de dos psicòpates del poder.
- Albares diu que Morón i Rota no s’utilitzaran al marge de les Nacions Unides
- El conflicte reobre el fantasma del petroli per 80 dòlars el barril
- Perilla la relació de Teheran i Pequín, que donava empara per cru barat
- Els iranians celebren la mort de Khamenei però temen els bombardejos
- Guerra de psicòpates
