L’accent local d’un corrent global

José Antonio Kast governarà Xile a partir de l’11 de març vinent. La seva victòria necessitava condicions polítiques internes i externes que va saber explotar.

Kast forma part d’aquesta família que té en la CPAC (Conferencia d’Acció Política Conservadora) i el Foro de Madrid de Vox dues de les seves plataformes d’acció mundial. Les seves fotografies amb Giorgia Meloni, Jair Bolsonaro i Viktor Orbán integren al seu torn un preuat àlbum familiar. L’arribada al palau de La Moneda s’ha vist afavorida per una onada que ha pres un altre impuls des que Donald Trump va tornar a la Casa Blanca. Tot i que si bé els ultres xilens es van poder haver beneficiat d’aquest clima d’època, Kast recupera aspectes substancials de la dreta vernacla. El sociòleg Manuel Antonio Garretón recorda respecte a això la "particularitat" d’aquest corrent ideològic que ara expressa el pròxim president. "I és que ella neix i es constitueix durant la dictadura militar per ser el seu suport civil durant la seva vigència i l’hereva del seu llegat, com afirmaven els seus dirigents".

Una paraula ha contaminat el llenguatge polític: clivaje, que fa referència a les divisions o fractures profundes tant en una societat, entre grups socials o a nivell molecular. Kast ha sabut expressar, segons diversos analistes, aquest "nou clivaje". Si a partir del 1988 la disjuntiva que escindia els xilens era "democràcia o dictadura", aquesta línia s’ha mostrat inoperant en aquests comicis. Aquesta polarització va ser reemplaçada a partir del setembre del 2022 per una altra: "Aprovo/rebutjo" la Constitució progressista redactada al caliu de l’esclat social del 2019. Va guanyar la segona opció que Kast i d’altres van recolzar amb vehemència. Si abans de la pandèmia un 80% dels xilens l’havien considerat legítima, milions després van abjurar de les seves posicions i van anhelar un ordre que el republicà va oferir amb l’espasa a la mà. Entre el sí del 1988 i el rebuig del 2022 hi ha un fil comú que va acabar de definir-se diumenge.

Notícies relacionades

La transició de Veneçuela

Europa i els Estats Units estrenyen el setge a la ‘flota fantasma’ russa

El factor econòmic

El PIB xilè ha crescut en els últims 35 anys una mitjana del 3,48%. Aquest notable canvi no va resoldre la desigualtat social (el 10% més ric guanya fins a 27 vegades més que el 10% més pobre). La sensació de declivi és profunda. El nivell d’endeutament dels xilens és molt alt: al país circulen 16 milions de targetes de crèdit i un 45% dels usuaris les utilitzen per cobrir despeses mínimes. Kast ha promès a aquest univers de desencisats una sortida a l’encallament.