Silencis que delaten

La concessió del Nobel de la pau a María Corina Machado, en la més ombrívola i dolorosa clandestinitat, és un gest de reconeixement al coratge individual i a la valentia civil davant la claudicació de governs atrapats en complicitats dels que menteixen per defecte. Alhora és una interpel·lació directa a un règim repressor que va perdre les eleccions, va donar un cop d’Estat, va cancel·lar el guanyador i va usurpar-li el poder. La biografia de Machado –perseguida, inhabilitada, amenaçada– és la d’una dona valenta que ha mantingut la dignitat davant un poder que la va voler reduir al silenci. Gràcies a ella, entre molts altres, Veneçuela és una societat en resistència que no es resigna a ser un narcoestat. Sense renunciar a l’esperança.

El premi honra també milions de veneçolans sotmesos a un experiment autoritari que dura ja un quart de segle: als que protagonitzen la diàspora més important del segle XXI, obligats a emigrar sota l’odiosa afonia de mutismes i tebieses i als que resisteixen a la seva terra entre serveis públics col·lapsats i carències bàsiques. No és un Nobel simbòlic, però resulta incòmode. Situa el "fill de Chávez" davant la disjuntiva de continuar reprimint, amb el consegüent cost internacional, i obliga les cancelleries a definir-se.

En termes històrics, torna l’Amèrica Llatina a l’escena moral de la democràcia i exposa la covardia dels que, mirant a un altre costat, s’enriqueixen amb tèrbols negocis, sense fer soroll i amb rialleta de conill. Assenyala, també, que encara hi ha lideratges capaços d’encarnar una esperança política sense armes, sense claudicacions i sense exilis voluntaris. Machado –que no té exèrcit ni recursos, però sí paraula i prestigi– fa més de dues dècades que desafia el chavisme. Quan va ser elegida com la diputada amb més vots en la història del Parlament veneçolà, es va enfrontar a Hugo Chávez en un cèlebre debat televisat i el va acusar de robar als veneçolans corrents mitjançant les expropiacions. El president va respondre amb sarcasme: "Les àguiles no cacen mosques", donant-se a entendre com a àguila davant una simple mosca. Va ser desposseïda arbitràriament del seu escó, però mai de la seva veu.

El Nobel, que remou consciències arreu del món, no reconeix la conquesta del poder, sinó un objectiu més difícil: la perseverança en la dignitat. Aquest guardó li atorga legitimitat internacional, però també una càrrega: transformar el reconeixement en impuls real per a un país devastat. La incògnita és si els que avui l’aplaudeixen estaran disposats a acompanyar-la demà.

Amalgama de l’oposició

El seu lideratge ha permès reconstruir una oposició fragmentada i dotar-la de cohesió davant la repressió. Fins i tot a costa de la seva seguretat, ha optat per mantenir-se a Veneçuela, decisió que el jurat noruec va accentuar com a inspiració per a milions. Tant de bo el Nobel serveixi almenys per protegir la seva vida.

El contrast és eloqüent: la dignitat de qui exigeix eleccions lliures, institucions independents i llibertats bàsiques davant la brutalitat d’un poder corrupte i militaritzat, que té una estructura delictiva que se sustenta en el petroli, les drogues i la corrupció. Aquesta dignitat contrasta amb el silenci sepulcral d’una part de la comunitat internacional, que fa anys que sotraga entre la condemna simbòlica i la indiferència pragmàtica.

El cas espanyol és paradigmàtic. Ni el Govern ni la Casa del Rei han felicitat públicament Machado. ¿Per què? Mantenir un silenci ominós fa pudor de complicitat amb el chavisme. ¿Potser es temen represàlies per mor d’una elemental cortesia?

Notícies relacionades

Nicolas Sarkozy ingressa a la presó per complir cinc anys per finançament il·legal

Diputats britànics demanen la retirada efectiva dels títols del príncep Andreu

No felicitar Machado significa, de fet, alinear-se amb l’opressió bolivariana per no disgustar els seus socis. Els simulacres elusius dels ministres –amb la lúcida excepció del ministre de Transports, que ha anomenat la dictadura pel seu nom– quan els pregunten per Machado només poden respondre a una ordre explícita. Al no aclarir-se, creix el recel que no es pot explicar.

Les opacitats amaguen interessos polítics i econòmics que pesen més que els principis democràtics. Aquesta prudència calculada equival, a la pràctica, a una claudicació moral. ¿Hi haurà algú que entengui aquest apaivagament? El Nobel irrita els que es neguen a reconèixer que Veneçuela és una dictadura iniqua, amb presos polítics i fraus electorals. Machado el rep com el que és: un respir per a un poble que busca la llibertat. I un recordatori que l’esperança, tot i que perseguida, encara pot obrir-se pas.