L’Esparta de Netanyahu

Després del judici contra Adolf Eichmann, l’arquitecte de la Solució Final, celebrat a Jerusalem el 1961, Israel va començar a incorporar la Xoà a la seva narrativa nacional, segons explica l’escriptor indi Pankaj Mishra en el seu aclamat El món després de Gaza. I va ser finalment Menahem Begin, el primer líder de la dreta revisionista a governar el país, la mateixa a la qual pertany Benjamin Netanyahu, que va passar a partir de 1977 a instrumentalitzar-la de manera sistemàtica per justificar les polítiques cap als palestins i presentar Israel com a víctima perpètua. Una tàctica que Netanyahu està portant a la seva màxima expressió.

Però al llarg de les dècades han sigut també molts els intel·lectuals jueus que han alertat contra aquesta temptació. La historiadora israeliana Idith Zertal va escriure a La Nació i la mort: la Xoà en el discurs i la política d’Israel, publicat el 2003. "La condició perpètua d’Israel com a nació solitària i assetjada, envoltada per un món antagonista i antisemita, és aquella de la víctima eterna", va escriure llavors.

Boicot i ostracisme

Aquesta "condició" descrita per Zertal sembla haver-se convertit ara en una profecia autocomplerta. L’aïllament que tant han temut els israelians durant dècades ja és aquí. Tant en forma de boicots culturals, esportius, acadèmics o comercials impulsats des de la societat civil internacional, com del suport que alguns governs comencen a donar-los, o d’altres mesures com els incipients embargaments d’armes, les sancions a ministres israelians, la suspensió parcial de l’acord amb la UE que prepara Brussel·les o els reconeixements de l’Estat palestí. L’ombra del boicot que va acabar amb l’apartheid a Sud-àfrica plana ara sobre Israel.

Netanyahu va reconèixer "una mena d’aïllament" dilluns, cosa que ha despertat una enorme polseguera al país, així com la reacció adversa dels mercats. Tant que el primer ministre va haver de convocar una roda de premsa per aclarir que "té plena confiança en l’economia israeliana". Però el cert és que aquest ostracisme és un escenari que d’altres havien anticipat. Des d’Ehud Olmert i Ehud Barak, que van precedir Netanyahu en el càrrec. "El tsunami diplomàtic que s’anticipava ens està colpejant. És fruit dels errors d’un home confós i solitari", va escriure ahir Barak a les xarxes.

Notícies relacionades

El Regne Unit afalaga Trump amb una visita d’Estat marcada per la pompa

Els EUA ja han atacat tres embarcacions veneçolanes

No ha ajudat que, com a alternativa a l’aïllament, Netanyahu advoqués per convertir Israel en una "Súper Esparta", autosuficient i econòmicament pròxima a l’autarquia. Ciutat-estat de l’Antiga Grècia, famosa per les seves guerres contra Atenes, Esparta va passar a la història com a símbol de societat militaritzada, austera, propensa al sacrifici i obedient davant l’Estat. Així, va ser utilitzada com a model per Mussolini o els ideòlegs del règim racista sud-africà.

Aquesta concepció encaixa en la cosmovisió de Netanyahu, que ha fet de la guerra un subterfugi per a la seva supervivència política: un país aïllat, assetjat per l’odi antisemita i prest per lluitar eternament.