El símbol permanent de l’horror nuclear

El periodista nord-americà John Hersey, que va passar més de tres setmanes a la ciutat arrasada per la bomba atòmica Little Boy, va publicar una crònica de 30.000 paraules que va revelar la veritat que el Govern dels EUA va intentar silenciar. Com el general Kurtz a Apocalypse Now, Hersey va presenciar l’horror en carn pròpia. Però a diferència de la pel·lícula de Coppola que es va estrenar entre crits de joia al festival de Cannes la seva missió va ser real i solitària.

Va aconseguir entrar i sortir del Japó –llavors sota control militar nord-americà– per mostrar al món el que llavors eren només rumors: el 6 d’agost de 1945 no només es va arrasar una ciutat, sinó que es va desencadenar una radiació que va condemnar els supervivents a un patiment encara més atroç que la mort instantània.

El reporter no va escriure res in situ, per temor de les represàlies. Tampoc va fer falta. El que li van relatar els seus entrevistats el va marcar per sempre. "Els seus rostres estaven completament cremats, les seves conques oculars enfonsades, el líquid dels seus ulls fosos els corria per les galtes", va testimoniar mossèn Kleinsorge, sacerdot alemany que va sobreviure a la resplendor mortal. El relat es va publicar a The New Yorker, fruit d’un pacte previ i informal entre el director de la revista i Hersey. Es van vendre 300.000 exemplars d’aquella tirada. Els sis protagonistes que Hersey va elegir com a fil narratiu es van convertir en símbol de l’horror nuclear.

Contradiccions

L’obra de Hersey va revelar també les contradiccions de Washington: va justificar l’aniquilació de més de 200.000 persones com una cosa necessària per guanyar la guerra i es va erigir en garant de la pau. Reminiscència del llenguatge del poder dels Estats Units durant gran part de la Guerra Freda.

J. Robert Oppenheimer, director del Projecte Manhattan que va desenvolupar la primera bomba atòmica amb èxit, va dir: "M’he convertit en la mort, el destructor de mons", un lema hinduista que li va venir al cap al presenciar la prova Trinity, la primera detonació nuclear de la història. El turmentat científic va carregar amb tot el pes moral d’haver trobat la "recepta", la peça catalizadora d’un engranatge que podria acabar amb existència sobre la faç de la Terra. Però sense l’aparell estatal, no hi hauria hagut bomba.

Durant anys es va assegurar que el Projecte Manhattan va costar 2.000 milions de dòlars de l’època. No obstant això, documents posteriors revelen que el Congrés va aprovar, sense saber-ho, uns 800 milions –més de 13.000 milions segons el valor actual– camuflats com un projecte de llei de despeses militars. Només set legisladors sabien què s’estava finançant. Actualment, un terç dels documents del Projecte Manhattan continua classificat.

"A les 8.14 era un dia assolellat, a les 8.15 era un infern", va descriure Kathleen Sullivan, directora de Hibakusha Stories, una organització que recopila testimonis de sobrevivents.

L’Enola Gay, pilotat per Paul Tibbets, va llançar la bomba Little Boy, que va explotar a 600 metres del terra. La fissió va generar una onada de calor de 4.000 graus en un radi de 4,5 quilòmetres. "Vaig veure una gran multitud de gent agonitzant. Homes, dones i nens estaven gairebé despullats amb la roba cremada. Caminaven en silenci, amb els braços estesos, la pell cremada els penjava de les puntes dels dits". Era el testimoni de Toshio Tanaka a la BBC.

Tres dies després

Aquells efectes no van detenir Truman, que va ordenar llançar Fat Man sobre Nagasaki tres dies després. Si bé l’orografia muntanyosa de la ciutat va poder limitar l’impacte, va ser suficient: el 15 d’agost, l’emperador Hirohito va anunciar la rendició. El 2 de setembre, el Japó firmava el final de la guerra a l’USS Missouri.

Els supervivents –hibakusha– van patir cremades, vòmits, caiguda dels cabells i, a llarg termini, leucèmies i altres tipus de càncer. El terme significa "persona bombardejada", però van ser vistos com a portadors de malaltia, rebutjats socialment i laboralment.

Durant dècades, van viure sense ajuda estatal ni cap gest de justícia restaurativa. Tanmateix, van emprendre una lluita eterna pel reconeixement de la societat japonesa, deixant enrere els pols oposats del martiri i l’estigmatització. El 2024, el col·lectiu Nihon Hidankyo, que els agrupa, va rebre el Nobel de la Pau.

Les conseqüències per al seu país tampoc van ser òptimes. El Japó va quedar a mercè dels Estats Units. Els soldats nipons van desfilar deshonrats cap a casa seva. Al mateix document de rendició, els Estats Units van forçar Tòquio a elaborar una Constitució pacifista, forçant-lo a deixar la seva sort defensiva en mans de Washington.

Sense exèrcit

Notícies relacionades

Trump desplegarà 800 efectius de la Guàrdia Nacional a Washington

Més de 20 països, entre els quals hi ha Espanya, exigeixen a Israel que aixequi les restriccions a les oenagés davant el drama humanitari a Gaza

De la nit al dia, el Japó va passar de ser una nació amb pretensió imperialista a un estat-nació democràtic sense exèrcit. Però la societat civil va viure el trauma de la guerra, el deshonor nacional, el penediment cap a les seves pretensions expansionistes i l’odi envers l’ocupant en un procés independent, més complex respecte a l’abrupte gir del sistema polític.

Quan el pilot Paul Tibbets va deixar anar la Little Boy sobre Hiroshima va iniciar un nou capítol en la història contemporània. A partir de llavors, es va instal·lar un nou paradigma: si vis pacem, per a bellum (si vols la pau, prepara’t per a la guerra).