La destralada a la despesa fulmina 50 anys d’Estat del benestar a França

Unes retallades que a molts els han recordat la motoserra de Javier Milei, president de l’Argentina, i que han despertat la indignació tant de l’esquerra com de l’extrema dreta i, en especial, del centrista Édouard Philippe. L’ex primer ministre i candidat presidencial va criticar que aquest paquet no té reformes estructurals per a les polítiques públiques fallides, sinó que es basa en un pla d’emergència per limitar els danys sense resoldre el problema.

Tot i així, Bayrou, amb el fantasma de la censura trepitjant-li els talons, insisteix que els ajustos es produiran "costi el que costi", perquè França fa 50 anys que gasta més del que ingressa" i que això ha creat un país "addicte a la despesa pública".

El pla pretén fer front a un dèficit que ronda el 6% del PIB, el doble marcat per Brussel·les i el tercer pitjor de la UE per darrere de Romania i Polònia, segons l’Eurostat. L’objectiu és reduir-lo al 4,6% per a finals del 2026 i arribar al 3% del PIB el 2029.

Una meta "inabastable"

No obstant, els analistes de Barclays afirmen que la meta marcada per a l’any vinent podria ser "inabastable" ateses les limitacions polítiques i el risc d’una moció de censura: "França va predir un dèficit pràcticament sense canvis [polítics] durant els pròxims dos anys", expliquen.

En els últims anys, l’economia francesa ha mostrat senyals d’estancament i un creixement molt feble en comparació amb altres països europeus, però els experts insisteixen que no és un problema recent, sinó que fa anys que es gesta lentament.

"Fa més de 50 anys que el nostre país no presenta un pressupost equilibrat. Les nostres despeses superen els ingressos cada any", va afirmar Bayrou durant la presentació del pla de retallades. "A poc a poc ens hem acostumat a aquest dèficit", va insistir. L’inquilí de Matignon considera que tots els partits que han estat en el poder, des de François Mitterrand fins a Emmanuel Macron, han contribuït a aquesta "espasa de Dàmocles que penja sobre França i el seu model social".

El 1981, amb l’arribada de François Mitterrand, França es trobava immersa en una lluita contra una inflació superior al 13% i una taxa d’atur d’un 19,3% que afectava principalment treballadors no qualificats. El primer president socialista de la V República va arribar amb un ambiciós pla de transformació econòmica orientat a la creació de 200.000 ocupacions públiques i a l’augment del salari mínim, a la nacionalització massiva de 39 grans bancs i cinc grups industrials clau, amb l’objectiu de recuperar l’aparell productiu del país augmentar els impostos a les grans fortunes.

Però la pressió dels mercats i l’imparable creixement de la inflació van obligar el president a fer un gir cap a l’austeritat, forçant el Govern a les retallades públiques, a la congelació salarial i a la pujada d’impostos.

Mitterrand va reconèixer en aquell moment que l’economia s’estava desequilibrant, un període que va ser batejat com a tournant de la rigueur (gir cap a l’austeritat). Tot i que en aquell moment les coses ja començaven a anar malament, segons François Bayrou, el punt d’inflexió per a l’economia francesa es va produir als 2000, sota el lideratge de Jacques Chirac, "quan França encara es trobava en una situació favorable, clarament per davant d’Alemanya. Després la situació es va deteriorar cada any, fins a trobar-nos en el 2025 amb un dèficit d’aproximadament 80.000 milions anuals, mentre que Alemanya, per la seva banda, té un superàvit que s’ha acostat als 250.000 milions i s’ha mantingut entre 180.000 i 200.000 milions, fins i tot amb la seva situació de crisi", va explicar recentment el primer ministre en una entrevista per al mitjà Entreprendre.

La cosa no va canviar gaire sota el mandat de François Hollande. El seu Govern va intentar remuntar la situació econòmica del país, que ja es mostrava ressentida, derogant reformes prèvies, augmentant els impostos i aplicant noves reformes laborals, com la llei Macron o la llei El-Khomri. Això va generar importants protestes empresarials, com el moviment Les Pigeons.

Descontrol financer

Durant aquells anys, França va mantenir un dels nivells més alts de despesa pública entre els països desenvolupats: a prop del 57% del PIB, i no va ser fins al final del mandat d’Hollande, el 2017, quan la situació va començar a millorar. Tot i que continuava situant-se molt per sota de l’1,8% de la mitjana de la UE. Fins ara cap Govern ha aconseguit trobar la clau de l’èxit econòmic per a França, inclòs Macron, amb un historial financer que s’ha vist tacat en els últims anys per revoltes socials, com els armilles grogues, la pandèmia, la guerra d’Ucraïna i la posterior inflació. Mentre que països com Itàlia i Espanya han aconseguit surfejar les onades dels recents desafiaments i controlar els seus deutes públics, França s’enfonsa en un forat de descontrol financer.

Notícies relacionades

Cambodja demana a Tailàndia un alto el foc immediat

Von der Leyen busca un acord comercial equilibrat amb Trump

Al descontrolat deute públic i la creixent inflació, un altre dels actuals factors que han alimentat la crisi econòmica de França es troba en el dèficit de competitivitat empresarial. El país perd quota d’exportacions davant els seus socis europeus, i les empreses franceses han de fer front a una alta càrrega impositiva i unes rigideses estructurals que dificulten la seva competitivitat.

A més, el pla de Macron de reindustrialitzar el país sembla que no arriba a materialitzar-se. Entre 1980 i 2000, el valor afegit de la indústria va caure del 30% al 20% del PIB, mentre que l’ocupació industrial es va reduir a 3,1 milions l’any 2011.