Rearmament en l’era Trump

Una dinàmica en què, per descomptat, les indústries de defensa destaquen immediatament com a guanyadores principals i aprofiten els increments significatius en els pressupostos que s’aproven a tot arreu. Mereixen un esment especial les que conformen el complex militar i industrial nord-americà, en la mesura que, si fins ara ja absorbeixen prop del 43% de tot el comerç mundial de material de defensa, l’afany de Donald Trump de forçar els seus aliats de l’OTAN a arribar al 5% del PIB dedicat a aquest capítol, de segur els comportarà més beneficis.

Una idea equivocada

Molts més seran, en tot cas, els perjudicats per aquesta deriva que, equivocadament, continua basada en la idea que tenir més armes vol dir més seguretat, sense voler entendre que moltes de les amenaces que ens afecten –des de la crisi climàtica fins a la disrupció tecnològica o el terrorisme internacional– no poden ser neutralitzades eficaçment per via militar. Atès que els recursos disponibles sempre són insuficients per cobrir totes les necessitats, resulta evident que l’aposta armamentística es portarà a term a costa d’altres capítols de la despesa o d’un augment del deute.

França –amb la seva decisió d’aplicar una seriosa retallada pressupostària que afeblirà l’Estat del benestar, mentre augmenta la despesa en defensa– només és un exemple més del que d’altres s’apresten a fer.

Aquesta mena de decisions posen en perill l’estabilitat nacional i la pau interna, pel fet de deixar d’atendre necessitats socials que serveixen per cohesionar la població entorn d’un projecte comú.

Fantasies radicals

Provoquen, per tant, més inseguretat interna i alimenten fantasies radicals que serveixen de caldo de cultiu perfecte per a propostes populistes i ultranacionalistes, de les quals algú pot treure profit a costa de la convivència nacional.

Notícies relacionades

Trump nomena un enviat especial per annexionar-se Grenlàndia

Les víctimes d’Epstein

Vist des de la plataforma privilegiada de la Unió Europea, seria necessari fer front a aquest procés, entenent que l’aspiració a l’autonomia estratègica –disposar dels nostres propis mitjans per defensar els nostres propis interessos, sense dependre de Washington– no implica gastar més en defensa, sinó gastar més bé.

I això vol dir superar uns esquemes nacionalistes caducs que ens porten a la irrellevància, i planificar la nostra seguretat en comú, atenent tant el pilar de la defensa militar com el de la seguretat humana.