Els iranians fugen amb por de la guerra

Mehrdad, un iranià d’uns 50 anys, barba arreglada, cabells clars i camisa a mig obrir –cabells blancs en un pit descobert– respira feliç mentre espera a la porta de Kapiköy, que separa l’Iran de Turquia. En uns minuts, diu, arribaran la seva filla, el marit, i el seu net, i per fi podran deixar enrere el seu país, Iran, per poder tornar al seu altre país, Bèlgica, on no hauran de témer per cap bombardeig perdut, cap caça o dron israelià sobre el cel, cap fuita radioactiva d’alguna central nuclear atacada.

Mehrdad, a diferència dels altres al seu voltant, és feliç: disfruta d’haver sortit d’un país en guerra. "Jo, de fet, vaig travessar aquest divendres a la nit la frontera. I fa un dia que soc fora. M’he pogut relaxar com mai en els últims dies. El viatge des de Shiraz m’ha costat 27 hores... el que abans hagués fet en un vol de tot just una", diu l’home, i explica que el primer que va fer a l’arribar a l’hotel va ser connectar-se a internet –la seva primera vegada en gairebé una setmana, ja que l’Iran ha tallat tota connexió a la xarxa des de dins del país persa– i veure què ha passat des del 13 de juny, quan Israel va llançar el seu atac sense precedents contra l’Iran.

Aquell dia –i durant els següents– la República Islàmica ha perdut a gran part de la seva cúpula militar i, malgrat haver sigut capaç de respondre i colpejar Israel, s’ha vist completament superada en la guerra actual entre els dos països amb atacs, bombardejos i represàlies constants.

"Crec que ha sigut una política del govern. Han tancat l’accés a internet perquè la gent no sàpiga realment el que està passant, com de fort els estan pegant. La República Islàmica de l’Iran – Mehrdad ho diu així, distanciant-se’n– no diu la veritat als seus ciutadans. A les seves pròpies notícies, les úniques accessibles aquests dies, tan sols deien el que els venia de gust. Tot eren mentides. Ho he pogut veure després: que quan Israel colpejava l’Iran, el cop era molt petit", explica l’home que gesticula encongint-se de cos i dits per mostrar la suposada ínfima mida dels bombardejos israelians, que han aconseguit matar més de 500 persones al país persa, segons estimacions independents.

"En canvi, quan l’Iran colpeja Israel, llavors ho mostraven com una cosa enorme, continua l’home, els braços eixamplats mostrant grandesa. Queda clar que menteixen. Censuren les seves pròpies notícies".

Mil persones

La majoria, però, no són tan expressius ni tan feliços com Mohrdad, i es neguen a parlar i menys a comentar d’on venen, cap a on van i amb qui s’han trobat pel camí. Gairebé tots, de fet, menteixen, i asseguren que no fugen de la guerra sinó que se’n van de vacances ja programades abans que els bombardejos comencessin, que veuran familiars i amics extraviats pel món.

Una família amb nens, fins i tot, assegura que veuran un "partit de futbol" indeterminat, entre dos suposats equips que els seus fills fa temps que volen veure. "Tots aquí tenen por. Ningú vol parlar", explica una jove, que acaba de travessar i demana que no es reveli la seva identitat: "El que passa és que hi ha molta incertesa. Sembla que no hi haurà una guerra més gran, una invasió, però mai ho sabem, i tots els que som aquí volem tornar en un temps, quan les coses estiguin més tranquil·les. El govern segueix el que publica la premsa. Ho investiga tot. Tots temen ser interrogats i detinguts a la tornada. Per això tots menteixen. És normal", diu la noia, en una ostentació de sinceritat.

Segons funcionaris turcs, en conseqüència, prop de 1.000 persones cada dia estan passant la frontera des de l’inici de la guerra i els atacs d’Israel. La xifra, de fet, és semblant tot i que una mica per sobre als passos fronterers d’abans del conflicte, però els perfils són diferents.

Abans, la majoria d’iranians que creuaven pel pas que connecta Tabriz (Iran) amb Van (Turquia) eren habitants de les dues ciutats frontereres, connectades per segles d’història i, de fet, visites nocturnes: des que l’Iran és República Islàmica (des del 1979), Van s’ha convertit en un centre d’oci per a iranians, on l’alcohol i el sexe fora del matrimoni –entre moltes altres qüestions– estan prohibits.

Ara, la majoria dels que passen la frontera no són habitants de Tabriz ni iranianes buscant deixar anar uns cabells blancs a l’aire, sinó que són residents de la capital, Teheran, i d’altres grans ciutats com Isfahan i Shiraz fugint de les seves pròpies localitats, atacades diàriament. Abans, ells, haurien volat al seu destí. Amb la guerra no és possible.

Una excusa perfecta

"Me’n vaig anar de Teheran el primer dia dels atacs. Quan el Govern va demanar a la gent que marxés. Llavors vaig ser amb la meva família, al poble. Però al final vaig decidir marxar de veritat", explica Majed, un jove iranià que acaba de passar a Turquia.

Notícies relacionades

Alliberat Siarguei Tsikhanouski, líder opositor de Bielorússia

Jueus iranians entre aiatol·làs

L’home, d’uns 30 anys, parla nerviós, sense voler perdre massa temps, perquè el taxi que el recollirà a ell i als seus amics ha d’arribar en qualsevol moment i, ara mateix, per ser sincers, com més lluny millor. "El meu germà viu a Istanbul, i me n’aniré a viure amb ell. Que el meu germà sigui allà és l’excusa perfecta, la veritat, tot i que la raó principal per la qual me’n vaig és la guerra. Si no, em quedaria a la meva ciutat. Però vaig tenir por: si m’hagués quedat... ¿i si em forcen a lluitar en la guerra? Així que vaig prendre la decisió de sortir abans que tanquin la frontera", continua el jove, que no tornarà a l’Iran fins que tot hagi acabat.

"Intento ser fort davant el que està passant, davant la guerra. I, clar... el risc a què et matin, diu Mehrdad, ja reunit amb la seva família i de camí, per fi, a casa. La mort i la vida es produeixen, són naturals, però el més trist de tot és la gent iraniana. Portem, porten els que viuen a l’Iran, patint durant anys una crisi econòmica enorme, i ara els cau a sobre una guerra. Jo n’he pogut sortir perquè ho tinc fàcil i visc fora, però molts no poden. És realment trist veure tot el que li està passant a un poble innocent.