El calvari d’un deportat per Trump

Donald Trump és president, per sobre de totes les altres coses, gràcies a les seves promeses contra la immigració il·legal. En realitat, durant el seu primer mandat (2017-2021) va deportar menys immigrants que el seu successor, Joe Biden. Es va arribar al màxim ritme d’expulsions del republicà el 2020 i va ser de 600.000 persones, davant el milió i mig del demòcrata el 2022. La diferència es troba en el perquè i el com. Biden expulsava els que acabaven d’entrar il·legalment per la frontera (devolucions en calent) i aquells que havien comès delictes o suposaven una amenaça per a la seguretat nacional. La nova Administració va contra tothom, és igual si tenen fills americans, arrelament social o si no han comès ca falta lleu a la vida. I els tracten públicament malament, per donar exemple.

Hi ha quotes imposades d’expulsió per augmentar aquesta xifra: 3.000 detencions diàries. Els criteris s’han ampliat, els mitjans també: s’utilitzen avions de les Forces Armades, agents emmascarats; es paren trampes als jutjats per capturar als qui van a regularitzar la seva situació i, sobretot, se’n va als llocs on treballen. Les protestes de Califòrnia d’aquests dies van començar després d’una batuda contra jornalers que oferien els seus serveis al Home Depot d’un barri de Los Angeles.

Alguna cosa així li va passar a Manuel Eduardo, un jove mexicà de 25 anys. Aquesta és la història de la seva entrada als EUA, la macrobatuda en la qual el van detenir fa unes setmanes i el periple de vuit dies d’humiliacions, presó i maltractaments fins que va ser tornat a Mèxic. Tal com ho ha explicat en primera persona a EL PERIÓDICO des de la seguretat de casa seva a l’estat mexicà d’Hidalgo.

L’arribada als EUA

"Jo vaig entrar als EUA fa dos anys i mig contractat, es podria dir. Entrar pel desert era molt costós i complicat. Vaig conèixer una persona que aconseguia permisos de treball d’un mes per 7.000 dòlars. La meva primera ocupació va ser en la collita de síndria, de mora i de tabac. Són molt durs, la veritat. Però calia aguantar aquell temps".

"Després en vaig aconseguir una altra en construcció: feia de finestrer, de porter i de xòfer. Tot normal i tranquil. Vaig treballar sense papers a Florida, Tennessee, Carolina del Nord i del Sud i Nova Jersey. Mai vaig tenir problemes. Alguna vegada vaig conduir amb excés de velocitat i amb un parell de cerveses a sobre, però res més".

El moment de la detenció

"El dia 29 de maig, el gringo que ens donava feina ens va dir que ens en anéssim a Tallahassee. Poc després de començar la jornada, cap a les 8.30 hores, van aparèixer desenes de patrulles que anaven carregades d’agents de la Policia Estatal, agents de la DEA, de l’FBI i de l’Exèrcit. Unes 60 patrulles, vam saber després. La gent va començar a cridar: "¡correu!". Però estàvem envoltats".

"Vaig avisar una germana i la meva mare per dir-los que qualsevol cosa podria passar. Alguns s’amagaven, d’altres no. Vaig amagar un company meu sota una capsa de cartró i a sobre hi vaig posar escombraries perquè no el trobessin. Jo em vaig cobrir amb una lona en un racó. Però els oficials ens van trobar a tots dos. A ell el van colpejar. Ens van emmanillar. A molts els van colpejar fort. Feia molta pena, perquè un no estava fent res dolent. Ens amagàvem per poder treballar".

"Eren persones molt cruels, maltractaven especialment les dones. Un dels companys de feina va caure d’un tercer pis a l’intentar fugir i els agents el van colpejar. Ens van ficar en un bus. Molta gent estava ferida i li havien pegat. A molts els havien disparat amb una pistola Taser. Ens van traslladar a un centre que crec que era de l’ICE (Servei de Control d’Immigració, en les seves sigles en anglès). Era una sala gran, un congelador, feia molt fred a dins. Érem 50. No ens donaven aigua ni menjar. Teníem molta set, molta gana".

"Jo no soc un delinqüent"

"Després ens van posar grillons als peus, a les mans i una tercera cadena a la cintura. Això et baixa molt l’autoestima. Et dius: ‘Jo no soc un delinqüent, no he fet res, no sé per què em fan això’. El nostre únic delicte era anar a treballar. Vam ser allà tot el dia i tota la nit, lligats de mans, peus i cintura i sense menjar res en tota la nit, fins a l’endemà. Molts es queixaven de gana o de tenir ganes d’anar al lavabo, però estàvem lligats i no ens podíem moure. Van arribar els d’ICE i ens van traslladar a un altre lloc. Van anar separant els que tenien antecedents i els que no.

[Segons CBS News, en la batuda, agents del Servei d’Immigració i Control de Duanes (ICE, per les seves sigles en anglès), juntament amb autoritats estatals i federals, van irrompre en diversos llocs de construcció i van detenir més de 100 immigrants indocumentats, majoritàriament treballadors].

"La desesperació més gran és no poder comunicar-te amb la teva família. Jo volia parlar amb la meva mare. O demanar a una altra persona que parlés amb ella. Sabia que la meva mare estava molt preocupada. Però no em van deixar. Al cap d’uns dies, vam poder comunicar-nos amb el nostre cap a través d’una altra persona i ell va informar la meva germana. Ens van canviar de presó, ens van portar a Orlando, Florida. Ens van tornar a ficar en un congelador, encadenats des de les 10 del matí. Ens portaven al bus sempre encadenats. Fins a 12 hores amb les cadenes i les manilles".

Mig any de presó si tornava

Notícies relacionades

Orania, un lloc per a blancs a Sud-àfrica

"Motivació política" en l’assassinat d’una congressista i el marit

"Després ens van traslladar a El Paso, Texas. Jo ja estava molt malament i tenia marques als peus i a les mans, perquè havia estat amb els grillons molt cenyits durant molts dies. Li vaig dir a l’oficial si em podia deixar anar una mica. El que va fer va ser estrènyer-me’ls més, tant a les mans com als peus. L’hi vaig fer veure i em va respondre: aquí no donaràs ordres, si vols, te’n vas a manar a casa teva. No hi havia manera de dir-los res. Ells són els que manen. Finalment ens van pujar a un avió. Feia vuit dies que no ens dutxàvem, des que ens van capturar a la feina. Vaig pensar que, tot i que arribés brut, almenys estaria al meu país".

"Vaig néixer a l’estat d’Hidalgo. Vaig créixer amb carències, molt pobre. Mai m’imaginava que acabaria a la presó ni que em tractarien pitjor que a un criminal. Quan em van tornar, vaig pensar a tornar a creuar de seguida. Fins i tot havia parlat amb un coyote per tornar. Em demanava 11.000 dòlars. Vaig pensar: ho intentaré. Però després vaig recordar aquells vuit dies i tot el que patim, i que m’havien fet firmar un paper en el qual m’amenaçaven amb mig any de presó si tornava. Vaig decidir que no, que millor em quedava al meu país".