La lliure circulació per la UE fa 40 anys en plena crisi existencial

Els que tinguin menys de 30 anys no deuen recordar que hi va haver un temps en què per viatjar per Europa s’havia ensenyar el passaport. Fa 30 anys que es va crear l’espai Schengen, tal com el coneixem ara mateix, i es van eliminar les fronteres físiques entre Espanya, Portugal, França, Bèlgica, Luxemburg, Alemanya i els Països Baixos, i en fa 40 de la firma de l’acord que ho va fer possible.

La llibertat de moviment és la pedra angular de la construcció europea. El benefici més tangible potser per als ciutadans de la Unió i també la base del desenvolupament econòmic en què s’assenta. El que va començar sent un acord intergovernamental ara és part fonamental del bloc. Perquè amb la creació de l’espai Schengen es van abolir les fronteres físiques en un continent arrossegat per una guerra impulsada, precisament, a partir de les divisions i les diferències.

Símbol de la reconciliació

El cor d’Europa no és a Brussel·les sinó a Schengen, una petita localitat luxemburguesa d’encara no 5.000 habitants. Va ser en aquesta població on, el 14 de juny de 1985, els líders de França, Alemanya, Luxemburg, Bèlgica i els Països Baixos van firmar l’acord del mateix nom en què es van comprometre a eliminar les fronteres entre els seus països. Ho van fer a bord del Princess Marie-Astrid en el punt exacte del riu Mosel·la en què s’ajunten les fronteres luxemburguesa, francesa i alemanya, símbol de la reconciliació europea.

Des d’aleshores hi ha hagut 24 països que s’han unit al que es va constituir formalment com l’espai Schengen el 1995. El Tractat d’Amsterdam dos anys després el va integrar formalment al cabal comunitari, cosa que ha permès els últims gairebé 30 anys avançar en la cooperació en matèria de polítiques de seguretat i migratòries.

Actualment són 29 els països que han eliminat els controls fronterers interns. Tots són membres de la UE, excepte Islàndia, Noruega, Suïssa i Liechtenstein. Els últims han sigut, el gener d’aquest any, Bulgària i Romania, mentre que països membres com ara Irlanda i Xipre tenen una cooperació reforçada amb l’espai i apliquen part de les seves normes, però mantenen certs controls.

Cooperació reforçada

Tot això no seria possible "sense la solidaritat, la confiança mútua, la transparència i la infatigable voluntat de cooperar entre les parts", deia l’any 2005 el llavors vicepresident de la Comissió Europea, Franco Frattini, en el 20è aniversari de la firma de l’acord.

Més de 450.000 milions de ciutadans es mouen lliurement per l’espai Schengen, i tres milions i mig d’ells travessen alguna frontera diàriament, segons xifres de la Comissió Europea. Tot això sense comptar amb els milions de ciutadans no comunitaris que resideixen legalment en alguns dels 29 països de l’espai, o els turistes que visiten cada any el continent.

L’espai Schengen és l’àrea de llibertat de moviment entre països més gran del món. A més, Schengen és un element fonamental per al creixement econòmic de la UE perquè s’eliminen els controls fronterers, s’agilitza la paperassa i se suprimeixen les cues de camions que es produïen a les fronteres, cosa que facilita el comerç entre països del bloc, i també perquè s’impulsa la mobilitat laboral.

Pero Schengen no passa pel seu millor moment. La premissa de què partia és que reforçar aquesta cooperació havia de servir per garantir la llibertat de moviment. Però, durant els últims anys, la crisi de gestió dels fluxos migratoris, l’onada d’atacs terroristes entre el 2014 i el 2017 i la pandèmia de la covid el 2020 han posat en perill la naturalesa de l’espai.

El cas de la pandèmia va ser especialment particular. La necessitat de frenar el contagi del virus va forçar els governs a prendre una sèrie de mesures excepcionals. Això també es va traduir en la reintroducció dels controls fronterers. "Els primers mesos de la pandèmia ens van ensenyar què passa quan l’espai Schengen deixa de funcionar: Europa es paralitza", va assegurar la presidenta de la Comissió Europea, Ursula von der Leyen el novembre del 2020.

Tot i això, en aquest mateix discurs, la mateixa Von der Leyen va al·ludir al que encara és el principal problema de Schengen: la reintroducció de controls ha passat de ser excepcional i temporal a ser habitual. Des de començament d’any hi ha hagut 11 països, entre ells Espanya, que han sol·licitat reintroduir controls fronterers. Algunes de les peticions estan vinculades a amenaces específiques a la seguretat, com ara el terrorisme i els intents d’ingerència de Rússia. Però la majoria dels governs que ho demanen al·ludeixen a la migració.

Futur incert

Notícies relacionades

Schengen: el veritable cor d’Europa compleix 40 anys en plena crisi existencial

Israel obre un nou front de guerra amb el seu atac a l’Iran

Eslovènia parla de "greus amenaces per a l’ordre públic i la seguretat interior plantejades per un alt nivell d’amenaces terroristes i delinqüència organitzada" que atribueix al trànsit de persones i armes des dels Balcans. Itàlia apunta a una "amenaça contínua d’infiltracions terroristes en els fluxos migratoris". I Àustria parla de "la pressió sobre el sistema de recepció d’asil i els serveis bàsics". Els arguments que esgrimeixen Alemanya, França, els Països Baixos, Bulgària, Dinamarca i Suècia són semblants a tots aquests.

Un dels objectius del Pacte Migratori que la UE va aprovar el maig de l’any passat és restaurar la confiança entre els països. Malgrat això, la implementació del pacte, que entrarà en vigor el 2026, continua sent una incògnita. Un grapat de països demanen accelerar-ne la posada en marxa, mentre que d’altres, com Hongria i Polònia, amenacen de no aplicar-lo.