El Canadà busca un líder que faci front a les amenaces d’annexió de Trump

"El Canadà es juga la seva sobirania nacional", afirma a aquest diari Tari Ajadi, professor de política canadenca i polítiques públiques de la McGill University a Montreal, al Quebec. "L’amenaça que el Canadà sigui l’estat número 51 dels EUA afecta tots els assumptes domèstics. Ha transformat la discussió", apunta. Les eleccions anticipades es van convocar després de la dimissió de Justin Trudeau al gener, que va posar fi a gairebé una dècada de mandat marcada per la creixent impopularitat i les desavinences internes del partit.

Oportunitat per als liberals

Li va agafar el relleu Mark Carney, exbanquer central del Canadà i Anglaterra, sense experiència política prèvia, que va convocar eleccions només nou dies després de jurar el càrrec com a primer ministre. El moviment va ser estratègic: les coses pintaven malament per als liberals en un primer moment, quan l’elecció anava sobre el descontentament per l’encariment de la vida. Però la tornada de Trump ho va canviar tot. Si bé va empitjorar les coses per al Canadà, va millorar les perspectives per als liberals. Amb la seva imposició de forts aranzels, va sacsejar les empreses canadenques i va fer que l’altra amenaça, la de l’annexió del Canadà als EUA, semblés menys un envit, i més real. Amb l’elecció girant sobre l’eix de la sobirania nacional, els liberals semblen capaços de convèncer que poden fer-ho millor. "L’elecció és ara sobre qui és el millor candidat per defensar el Canadà dels EUA i per construir relacions amb altres estats", afegeix Ajadi.

El líder conservador, Pierre Poilievre, s’ha guanyat el sobrenom del "Trump canadenc" des que va arribar a liderar el partit el 2022. Polític de carrera i exministre del gabinet, havia sigut el clar favorit. Però les perspectives de la seva plataforma populista El Canadà primer, de caràcter llibertari, antivacunes, entusiasta de les bitcoins i amb idees antiestablishment s’ha complicat en tant que el paral·lelisme amb Trump s’ha convertit en tremendament impopular en el país. En els últims mesos, Poilievre ha mirat de distanciar-se de la retòrica trumpista, insistint que ell "no és MAGA" i ha recolzat els aranzels recíprocs.

"Hi ha hagut un ressorgiment del nacionalisme canadenc", explica a aquest diari Efe Peker, professor de Sociologia i Ciències Polítiques a la Universitat d’Ottawa, que ho descriu, com "un ressorgiment del sentiment patriòtic per intentar protegir el Canadà dels Estats Units i fer-lo més autònom". Això es nota, segons l’expert, tant en l’àmbit polític com a peu de carrer, amb les botigues exhibint cartells en els quals es llegeix "Donald Trump, no et deixarem entrar" o "Comerç de proximitat contra les amenaces de Trump". "Aquesta unitat nacional, que no es veia en el període recent, ha passat realment a primer pla", diu.

No obstant, mirar de passar la política canadenca pel filtre dels EUA o d’Europa pot cridar a error. "El populisme de dretes, tal com s’entén a Europa, és nativista, antiimmigració i antidiversitat", continua Peker. "Però hi ha un fet que fa el Canadà una cosa única, és el que anomenem excepcionalisme canadenc. El populisme és antiestablishment i els candidats sí que entren en guerres culturals del woke però no ataquen les minories", puntualitza. I posa com a exemple que l’afirmació més forta sentida en els dos debats presidencials ha sigut que "el sistema migratori canadenc està trencat", per part de Poilievre. Una cosa en la qual Carney va dir estar d’acord.

Notícies relacionades

El cardenal condemnat per malversació renuncia a participar en el conclave

Els liberals guanyen al Canadà impulsats pel rebuig de Trump

Tot això ha creat entre els candidats un estrany consens sobre quina és l’agenda política i fins i tot en el que necessita el país. "Tots dos prometen reduir impostos i burocràcia, i plantar cara a Trump, només difereixen en matisos", explica a aquest diari Laura Stephenson, investigadora del Canadian Election Study de la Universitat de Western Ontario.

Els sondejos d’intenció de vot apunten a Carney, que va dirigir el Banc del Canadà i el Banc d’Anglaterra durant les crisis mundials, i que s’ha presentat com la mà ferma que és necessària en un període volàtil. No obstant, no és una opinió monolítica. "Molts joves senten que no poden confiar en els liberals, han virat cap als conservadors. Són els més preocupats pel cost de la vida", no dubta en assenyalar Stephenson.