Rerefons social del vot a la UE

Fa anys que la majoria de les llars de la UE pateixen una pèrdua de poder adquisitiu, perquè els augments salarials són molt inferiors a la pujada dels preus dels principals components de la despesa familiar (alimentació, vivenda, electricitat, gas i carburants). A Espanya, la cistella bàsica de la compra s’ha encarit un 50% respecte al 2019, més del triple que les pujades salarials acumulades des de llavors, segons la firma analítica Kantar.

A 10 països la UE, encapçalats per Alemanya, França, Itàlia i Suècia, les pujades salarials ni tan sols van compensar la inflació mitjana del 2022, indica l’informe Benchmarking Working Europe 2024 de l’Institut Sindical Europeu (ETUI). Tot i que la inflació a l’eurozona va començar a moderar-se a partir d’octubre del 2022, al gener els preus dels aliments frescos encara pujaven un 6,9% anual (2,5 vegades més que la inflació oficial) i durant el 2023 els aliments frescos van registrar pujades anuals superiors al 14%, segons Eurostat. Les pèrdues de poder adquisitiu continuen aquest any.

La debilitat econòmica sumada a l’alça de preus va causar el 2023 una caiguda del producte interior brut (PIB) per càpita real a 12 estats de la UE: Alemanya, Àustria, els Països Baixos, Irlanda, Suècia, Finlàndia, Polònia, República Txeca, Lituània, Estònia i Luxemburg, detalla l’informe d’ETUI. La desigualtat salarial està empitjorant dins de cada país de la UE a Espanya, Alemanya, Itàlia, Irlanda, Dinamarca, Suècia, Finlàndia, Grècia, República Txeca, Eslovàquia, Estònia, Romania i Bulgària, afegeix l’informe. A Espanya, els màxims executius de les principals empreses guanyen de mitjana 91 vegades més que el salari mitjà de la seva empresa, indica l’informe Desiguadad SA d’Oxfam. A França, la diferència és encara més gran: 130 vegades, precisa un altre informe d’Oxfam.

La profunda desigualtat social a la UE és una altra realitat incòmoda que defugen governs nacionals i institucions europees. La desigualtat s’ha agreujat a causa de les rebaixes tributàries, la passivitat amb els paradisos fiscals i les lleis que faciliten eludir en gran manera el pagament d’impostos via enginyeria comptable i societats pantalla a les grans empreses i les persones amb més ingressos.

A Espanya, el 10% de les llars més riques tenen el 52,7% de tota la riquesa del país, indica el Banc d’Espanya. El 2002, el percentatge es limitava al 42,9%. En contrast, el 50% de les llars només sumen el 7,8% de la riquesa, tres punts menys que el 2022. La desigualtat és encara més elevada en altres països de la UE: a Alemanya el 10% més ric concentra el 63% de la riquesa, a Suècia el percentatge puja al 74,4% i a la República Txeca se situa en 68,9%, segons el Global Wealth Databook 2023 de la Unió de Bancs Suïssos (UBS). Els altres països de la UE on el 10% més ric posseeix més del 50% de la riquesa són: els Països Baixos (62%), Àustria (60%), Finlàndia (57,5%), Dinamarca (56,1%), Portugal (55,8%), Polònia (55,2%), Grècia (55,1%), Romania (55%), França (54,9%), Hongria (53,8%) i Itàlia (53,5%), detalla l’informe.

Salari mínim

Notícies relacionades

La cimera de Suïssa sustenta la integritat territorial d’Ucraïna

Marine Le Pen: "Que Puigdemont operi des de França és humiliant i, si guanyem, no durarà"

La desigualtat també es veu reflectida per l’augment de la proporció dels treballadors que cobren el salari mínim. A França ja sumen el 17,3% del total dels assalariats privats no agraris, mentre que el 2021 representaven el 12%. A Espanya, el percentatge és del 17,5%, però l’última dada és del 2021.

El preu inassequible dels pisos, a causa de dècades d’escassa inversió en vivenda pública, i del boom dels pisos turístics, s’ha convertit en un problema polític a la UE. La falta de vivenda va ser un dels factors que van contribuir a la victòria del Partit per la Llibertat de l’ultra Geert Wilders als Països Baixos, i el programa de govern de Wilders pactat amb liberals i populistes inclou un ambiciós pla de construcció de vivenda. Els preus desmesurats dels lloguers obliguen a més del 40% dels joves de fins a 34 anys amb ocupació a viure amb els seus pares a molts països de la UE. El percentatge arriba al 65% a Croàcia.