Els altres desplaçats de la guerra

Divker fa més de sis mesos que viu en aquest hotel a la vora del mar Mort, una mola de formigó envoltada de centres comercials, platges gairebé buides i l’ocre monocrom del desert de Judea. Res a veure amb el quibuts Be’eri en el qual va néixer i va créixer a només uns quilòmetres de Gaza. Un oasi enjardinat de viles unifamiliars envoltades de terres de cultiu. "És molt dur i s’està fent molt llarg. No tens a penes independència i trobes a faltar la rutina. Coses tan simples com poder cuinar al teu aire", diu des de la recepció de l’hotel, copada pels turistes en temps normals. Per mirar de mantenir l’esperit de quibuts, molts deixen la clau magnètica al costat de la porta de les seves habitacions perquè hi entri qui vulgui i un dels restaurants de l’hotel és ara una escola bressol.

Bona part de Be’eri ja no existeix des del 7 d’octubre, quan prop de 3.000 milicians de Hamàs (alguns només espontanis) van assaltar el sud d’Israel en l’atac sense precedents que va posar en marxa aquesta interminable guerra. El seu quibuts va ser una de les comunitats més devastades, convertit avui en un dels símbols de la matança més gran en la història de l’Estat jueu. Un centenar dels seus 1.200 habitants van ser assassinats. Desenes de cases, cremades o destruïdes. Onze dels seus veïns segrestats, dels quals almenys sis estan morts. "Continua fent molt mal, vam perdre molta gent bona i cinc dels nostres veïns segueixen a Gaza", diu Divker amb les ferides encara obertes. Els militars van aconseguir rescatar-la 12 hores després que rebés els primers missatges alertant del que estava passant. "Vaig pensar que també a mi em matarien, però no van arribar a entrar a casa meva i em vaig passar el dia tancada amb el gos a l’habitació segura, sense aigua ni bany i aterrida". El seu fill de tres anys estava aquell dia lluny del terror de Hamàs, sa i estalvi amb el seu pare, del qual està divorciada.

Aquella mateixa nit els supervivents de Be’eri van ser traslladats en autobusos fins a Netivot i, d’allà, fins a Ein Bokek, al sud del mar Mort. Començaven les seves vides a la "diàspora", com anomenen els desplaçats el seu exili forçós de la perifèria de Gaza. La majoria van ser ressituades en hotels finançats per l’Estat i repartits per la geografia del país. Dels 57.000 que les autoritats van classificar com a evacuats del sud del país a finals de febrer, el 70% ha tornat als municipis de la perifèria de la Franja. La resta segueix lluny de les seves llars. Uns 6.350, allotjats encara en hotels, i 2.000 més, ressituats en allotjaments temporals.

Pobles per reconstruir

Pitjor és per als evacuats del nord d’Israel, que van haver de fer les maletes després que Hezbol·là tragués les pistoles un dia després de l’inici de la guerra en suport als seus aliats palestins llançant des d’aleshores salves diàries de coets i míssils des del Líban. Uns 60.000 segueixen en hotels, segons va dir l’agència encarregada de buscar solucions per als desplaçats a principis d’aquest mes d’abril.

Notícies relacionades

Guerra d’Israel en directe: última hora sobre el final de la treva a Gaza, l’ajuda humanitària i reaccions

El Regne Unit rep una xifra rècord d’immigrants en un dia electoral clau

Als habitants del sud el Govern els ha posat com a termini el mes de juliol per abandonar els hotels i instal·lar-se en vivendes temporals perquè 13 de les comunitats atacades el 7 d’octubre han de ser parcialment reconstruïdes o es considera que són encara massa perilloses perquè la gent hi pugui tornar. "En el cas de Be’eri trigaran encara dos o tres anys en reconstruir-la", diu Divker. "¿Però què hi ha de la seguretat? Jo no tinc intenció de tornar si no sento que puc criar el meu fill al quibuts sense sentir-me amenaçada". En el cas dels habitants del nord, el Govern no els ha posat encara termini per sortir dels hotels.

El que no sembla que hagi de canviar a curt termini és la profunda desconfiança cap als palestins que l’atac va provocar a la perifèria de Gaza, on alguns dels seus habitants, particularment als quibuts, exercien de voluntaris ajudant a traslladar-los als hospitals a Israel o mirant d’establir vincles per a la convivència. "No podrem veure’ls com veïns mai més perquè han mirat de matar-nos a tots", diu Divker. "Eduquen els seus fills per odiar els jueus. Si l’Exèrcit no trasllada la població de Gaza, seré jo la que es traslladi perquè no vull que li passi res al meu fill", conclou aquesta dona desplaçada del quibuts Be’eri.