La UE al mar Roig

La decisió ha sigut en bona part forçada pel rebuig del Govern espanyol a ampliar el mandat de l’operació Atalanta –dedicada a lluitar contra la pirateria a l’Índic– per cobrir aquesta contingència, entenent que l’esmentada amenaça obliga a no dispersar esforços i, més encara, per temor a veure’s embolicat en una escalada regional impulsada per Washington, que s’ha interposat en el conflicte intern que enfronta els houthis amb el Govern iemenita, recolzat per l’Aràbia Saudita. En tot cas, després de superar les discrepàncies entre el Ministeri de Defensa (més reservat davant la tasca suplementària que això suposaria, quan Espanya ja és el país que més mitjans aporta a les missions UE) i el d’Exteriors (més sensible a les pressions nord-americanes per sumar-se al que comanda Washington), Espanya ha aconseguit fixar posició i ha apostat per donar via lliure a l’operació, però s’ha quedat al marge en termes operatius.

Seran almenys set els països membres de la Unió –Alemanya, Bèlgica, Dinamarca, França, Grècia, Itàlia i Països Baixos– que aportaran mitjans –tres fragates i vaixells auxiliars, així com avions i assistència tècnica– per protegir els vaixells que transitin per aquesta ruta tan rellevant i per neutralitzar els atacs que puguin rebre. En principi, això la distingeix nítidament de l’operació nord-americanobritànica que, a l’incloure l’atac a posicions houthis a l’interior del Iemen, es converteix en un actor directament implicat en un conflicte. Una operació que, com ha reconegut obertament el mateix Joe Biden, tirarà endavant, tot i que no està servint per dissuadir gaire ni frenar els míssils i drons houthis i que, a més, identifica els seus participants com a aliats de Riad i, en última instància, de Tel Aviv.

Pressió dels Estats Units

Notícies relacionades

Zelenski torna a l’optimisme amb la promesa d’armes per a Ucraïna

Israel instal·la nous campaments mentre ultima la invasió de Rafah

Es comprèn l’interès de la UE per col·laborar en la seguretat del mar Roig, conscient de les repercussions negatives que qualsevol pertorbació en una via per on passa entorn del 15% del trànsit marítim mundial pot provocar sobre el funcionament de l’economia. Però s’entendria millor si l’esforç principal es bolqués a aconseguir un cessament immediat d’hostilitats entre Israel i Hamàs –ja que l’argument dels houthis per fer aquests atacs és, precisament, la intenció de parar la massacre israeliana–; així com a dotar-se d’una veu única amb voluntat política per passar dels gestos als fets i fer veure a Tel Aviv que hi ha línies vermelles que no pot creuar sense conseqüències.

De moment es desconeix quin país acabarà acollint el quarter general i liderant l’operació. Però més important que això, serà veure com s’aconsegueix resistir a la pressió nord-americana per anar més enllà d’una actitud merament defensiva i protectora. I res assegura que el que no han aconseguit de moment les dues operacions ja en marxa ho hagi d’aconseguir l’aportació dels Vint-i-set, davant una milícia que, després de nou anys de guerra, ha demostrat àmpliament la seva voluntat de lluita..