La primera ministra francesa, Élisabeth Borne, a la corda fluixa

Una suspensió ha aixecat suspicàcies a França. La cancel·lació del Consell de Ministres de dimecres passat ha multiplicat els rumors al país veí d’un possible canvi de Govern, fins i tot de la primera ministra, Élisabeth Borne. El president francès, Emmanuel Macron, va prometre el 31 de desembre en el tradicional discurs de final d’any un 2024 d’"acció" i "determinació". Tot i això, la paràlisi governamental ha predominat aquesta primera setmana. Pocs anuncis i actes oficials. "El president ha suspès el temps per un període indeterminat", va assegurar un conseller de l’Elisi a Le Monde. "Tot és possible, fins i tot res", va afegir referint-se a una eventual remodelació.

Els rumors de remaniement resulten un clàssic de la política francesa, sobretot en períodes de crisi. Després de la revolta a les banlieues a finals juny, ja s’havien multiplicat les especulacions que Borne tenia els dies comptats i que podria reemplaçar-la el ministre de l’Interior, Gérald Darmanin. Al final, tota aquesta rumorologia va desembocar en una remodelació governamental bastant més modesta: van canviar vuit ministres d’un total de 40.

Gairebé sis mesos després, una situació semblant es reprodueix després del fulletó per l’aprovació el 19 de desembre d’una dura llei migratòria, composta per nombroses mesures del gust de la dreta republicana i la ultradreta, algunes de les quals podrien ser "inconstitucionals", va reconèixer la primera ministra. L’adopció d’aquest text amb els vots de la coalició macronista, Els Republicans i el Reagrupament Nacional de Marine Le Pen va provocar la dimissió del ministre de sanitat, Aurélien Rousseau.

Des de l’onada de protestes sindicals –les més multitudinàries en aquest segle XXI al país veí– contra la impopular reforma de les pensions en el primer semestre fins a l’embolic per la llei migratòria, Macron va viure un 2023 realment complicat en la política interna. Després d’un any horrible, Borne sembla el fusible perfecte. Almenys, així ho creuen diversos sectors en el si del macronisme.

Borne "és la mà del rei". "En lloc de la cap del Govern, sembla la secretària general de l’Elisi", explica a EL PERIÓDICO el politòleg Luc Rouban, director d’investigacions al CNRS i a Sciences Po París. Des de la seva designació el maig del 2022 com a primera ministra, una reputació d’executant i de perfil poc polític acompanya aquesta tecnòcrata que abans de fer el salt al macronisme el 2017 havia ocupat càrrecs en gabinets ministerials del Partit Socialista, sense arribar a militar mai al partit de la rosa. Durant els més de 19 mesos que fa que és a Matignon, Borne, de 62 anys, s’ha convertit en la primera ministra més impopular en la presidència de Macron.

Notícies relacionades

Guerra d’Israel en directe: última hora sobre el final de la treva a Gaza, l’ajuda humanitària i reaccions

Zelenski torna a l’optimisme amb la promesa d’armes per a Ucraïna

Autoritarisme macronista

"Ella encarna una espècie d’autoritarisme macronista", afirma Rouban, referint-se al fet que Borne ha recorregut fins en 23 ocasions al polèmic decret 49.3 de la Constitució que permet aprovar les lleis sense una votació parlamentària. És la segona primera ministra que més ha utilitzat aquest ‘decretàs’ en la història de la Cinquena República. En el fons, la debilitat de Borne reflecteix les dificultats de Macron en el seu segon mandat, marcat per l’absència d’una majoria absoluta a l’Assemblea Nacional –una cosa poc habitual en la presidencialista Cinquena República–. Segons Rouban, "el problema és la manera que s’ha plantejat aquest possible remaniement, ja que no servirà per resoldre el problema" d’una falta d’una majoria parlamentària estable.