La Cisjordània palestina: una olla a pressió sense futur ni esperança

Els vells rituals no han desaparegut del tot, però han deixat de ser la norma. En el funeral d’aquest divendres a Aida, un camp de refugiats palestí incrustat en l’urbanisme de Betlem i completament envoltat pel mur de formigó israelià, no hi ha encaputxats, ni armes, ni banderes verdes de Hamàs, grogues d’Al Fatah o negres del Gihad Islàmic. Només hi ha petits banderins amb l’emblema palestí i una lletania de veïns capbaixos que es parlen a l’oïda establerts en cadires de plàstic al pati d’una escola de les Nacions Unides. Més que ganes de revenja, es respira por i derrota. 

«La gent està molt decebuda, trista i preocupada pel futur», assegura Anas Abu Srur, director d’un centre per a joves a Aida on s’imparteixen tallers d’art, esports i formació. «Han entès que Israel busca el genocidi dels palestins o una nova Nakba», afegeix referint-se a la campanya de neteja ètnica i desplaçament forçós que va seguir la creació de l’Estat d’Israel el 1947 i la primera guerra amb els països àrabs.

Violència arbitrària

El funeral a Aida resumeix part del que està passant a la Cisjordània ocupada des del 7 octubre, quan es va posar en marxa aquesta guerra amb el devastador atac de Hamàs sobre el sud d’Israel. Aquest mateix matí, quan despuntava el dia, Mohamed Ali Azia ha rebut un tret al pit al sortir al terrat de casa seva. Tenia 17 anys. Li va disparar un franctirador des d’una de les torretes de vigilància israelianes que envolten el camp de refugiats. «Era un nano molt callat que estava preparant els exàmens per anar a la universitat. No estava ficat en política ni afiliat a cap facció», expliquen diversos veïns a Aida.  

Després de resultar ferit al tors, el seu pare va trucar a una ambulància per traslladar-lo a l’hospital, però els militars israelians no van permetre l’entrada de l’ambulància al camp, segons els veïns. Desesperat al veure com el seu fill moria dessagnat, el pare va carregar el nen al cotxe d’un veí i van posar rumb a l’hospital. «De camí, els soldats van parar el cotxe, es van emportar el cos i van ordenar al pare i al veí que es tornessin a casa», explica Abu Srur. «Una hora després, un oficial israelià va trucar-li per dir-li que el seu fill havia mort i donar-li les coordenades per recollir el cadàver», afegeix amb gest deprimit.

És per les nits quan la terra tremola a Cisjordània. Batudes, arrestos, assassinats, violacions de domicili, interrogatoris i tortura, com estan mostrant sense cap pudor els soldats israelians a les xarxes socials. 195 palestins hi han mort des del 7 d’octubre i 2.500 més han resultat ferits, segons el Ministeri de Salut a Ramal·lah. Més de 2.600 persones han sigut detingudes. «Alguns dels detinguts estan posats en política, d’altres no hi tenen res a veure. Irrompen a les cases, s’emporten la gent i si no troben el que busquen, detenen els seus pares o els seus germans fins que l’altre s’entregui», explica Abu Srur, l’activista d’Aida. 

La guerra a Gaza també ha anat acompanyat del tancament de les ciutats i pobles cisjordans. Ningú entra ni surt si no és amb permisos especials concedits a una petita minoria. L’economia s’està ràpidament enfonsant. Un 28% de l’ocupació s’ha evaporat i si la guerra continua un segon mes, el PIB palestí es contraurà un 8,4%, segons un informe de l’agència de desenvolupament de l’ONU, una caiguda molt més accelerada que el viscut a Ucraïna o Síria. (El preu també està sent onerós per a l’economia israeliana, que perd uns 600 milions de dòlars a la setmana, d’acord amb el seu Banc Central).

Desarmament de les faccions palestines

«La gent no té ganes de lluitar, però si això es prolonga molt i no hi ha ingressos, ja no tindrà res a perdre», afirma Marwan Daud, un comerciant de Betlem. Només en un grapat de ciutats com ara Jenín, Tulkarem, Tubes o Nablús existeix una cosa semblant una resistència armada més o menys organitzada. Però no són les velles faccions de sempre, sinó una nova generació de milícies sorgides en els dos últims anys, i perseguides tant per Israel com per l’Autoritat Nacional Palestina. Les més nombroses són les Brigades de Jenín, que segons el Crisi Gruoup tenien uns 200 membres abans d’aquesta guerra, i el Cau del Lleó a Nablús, formada per un centenar de militants desafectes d’Al-Fatah i Hamàs. Els seus feus estan ara sota el setge constant de les tropes israelianes, que estan destruint els camps de refugiats a Jenín i Tulkarem.

La desafecció cap als líders polítics palestins és profunda i generalitzada entre la població. El president Mahmud Abbàs, que governa a Cisjordània, és percebut com un «col·laboracionista» d’Israel, mentre que Hamàs era altament impopular a Gaza fins que va trencar el bloqueig per atacar l’Estat jueu. «La gent pensava que Hamàs s’havia venut als diners de Qatar i els permisos d’Israel per als treballadors de Gaza, però el que ha fet li ha tornat la credibilitat i el suport entre els palestins», assegura el politòleg Assad Abdulrahman.

Notícies relacionades

Estat Islàmic reivindica l’atemptat en què van morir tres catalans

Les discrepàncies sobre la postguerra a Gaza esclaten en el Govern israelià

No és que el carrer aprovi necessàriament els mètodes atroços que va desplegar el 7 d’octubre, però sí la seva gosadia per dinamitar l’opressiu estatus quo que asfixia la població palestina. «La gent no aguanta més l’ocupació, vol viure amb un mínim de dignitat i llibertat», assegura Anas Abu Srur des del camp d’Aida. «Els assentaments no deixen de créixer, no hi ha horitzó per a una solució política, l’economia es deteriora i tots sentim que vivim en una presó a l’aire lliure, particularment als camps de refugiats, on més agressives són les forces israelianes». Res ha funcionat en les últimes tres dècades. Ni els mètodes no violents de la Primera Intifada. Ni la guerra i els atemptats suïcides de la Segona Intifada. O els processos de pau i el miratge d’Oslo. 

La falta d’esperança és sempre el millor caldo de cultiu per a la irrupció d’una nova generació de combatents. «Particularment els joves han deixat de creure en la via política encapçalada per l’ANP al veure com només la lluita armada és capaç d’alterar l’immobilisme», diu Abu Srur. La diferència ara és que els palestins tampoc creuen en els seus líders. El carrer va per lliure i el sentiment d’orfandat –accentuat per l’abandonament dels països àrabs i la comunitat internacional– és absolut.