El ‘loco’ Javier Milei i les atzagaiades que poden portar-lo a la presidència de l’Argentina

‘Loco’ és un apel·latiu que s’utilitza habitualment entre argentins, com ho va ser en el seu moment ‘che’ en alguns sectors de la societat. «’Loco, no te sobra una moneda / quiero estar la vida entera / escuchando rock and roll’», cantaven Billy Bond i Charly García. La ‘Balada para un loco’, d’Astor Piazzolla i Horacio Ferrer, va romantitzar el 1969 la figura dels que podien sortir de la norma. «‘Loco, loco, loco, como un acróbata demente saltaré / Sobre el abismo de tu escote hasta sentir / Que enloquecí tu corazón de libertad, ya vas a ver’». Però mai abans la idea de la bogeria havia adquirit un signe tan negatiu fins a provocar pànic amb la irrupció de l’ultradretà Javier Milei.

‘El loco. La vida desconocida de Javier Milei y su irrupción en la política argentina’ es diu la biografia no autoritzada que Juan Luis González ha escrit sobre el candidat favorit en les eleccions presidencials de diumenge vinent a l’Argentina, segons les enquestes. «Javier Milei és psiquiàtric, està humanament trencat, i per això és tan potent. Si un vol impostar la meitat de les coses que fa Milei, arriba un moment en què no ets creïble. Quan Milei es posa boig, es posa boig seriosament, perquè és Milei sublimant l’odi al seu pare en l’Estat i en la política. Està trencat i aquest odi és de veritat, llavors empatitza amb la gent que està enutjada», diu un dels coneixedors del líder llibertari a l’autor del llibre.

L’economista amb passat en el heavy-metal ha posat en l’espai públic paraules que no formaven part de la parla corrent dels dirigents i candidats. Gustavo González, columnista del diari ‘Perfil’ ha fet el treball de recopilar alguns dels seus recents exabruptes: ‘hijo de puta’, ‘sorete’, ‘pedazo de mierda’, ‘gusano arrastrado’, ‘te aplasto’, ‘pelado asqueroso’, ‘enano diabólico’, ‘pelotudo’, ‘torre de estiércol’, ‘inútil’, ‘mentiroso’, ‘parásito de mierda’, ‘parásito chupasangre’, ‘tontito’, ‘bobito’, ‘estúpido’, ‘burro’, ‘lacra’, ‘rata’.

Exàmen psicofísic

Les derrapades de Milei són ponderades per un sector de l’electorat. Sent que els seus insults són proferits en nom seu. Però aquesta parla insòlita suscita alhora el contrari. Sergio Massa, el ministre d’Economia d’un Govern amb una inflació anual del 140% és alhora el candidat peronista que aquest diumenge vol obrar el miracle de passar a la segona volta del 19 de novembre. Massa mira de no polemitzar amb l’ultradretà. Sense anomenar-lo, va demanar, no obstant, un test psicofísic per als altres contendents.

«Que els candidats a exercir càrrecs públics no compleixin els mateixos requisits que se li exigeixen a la resta és reconèixer cert nivell d’impunitat i de responsabilitat compartida. Fins i tot ens podríem preguntar si per ser president es requereix algun nivell (acotat) de bogeria», va assenyalar González. La història recent de la regió troba a l’Equador un únic cas de derivació psiquiàtrica que va acabar amb un Govern. ‘El loco’ Abdalá Bucaram va assumir la presidència el 10 d’agost del 1996. Després de cinc mesos i 25 dies, marcats per una crisi social, el Congrés el va cessar per «incapacitat mental».

Milei no és Bucaram, però l’antecedent no és desconegut per diferents analistes. El to intempestiu i sense filtres, els seus posats i gestos agressius –punys en alt, ulls injectats de sang, un semblant que no pot contenir els signes de desbordament– es combinen amb un argot abstracte d’un professor universitari. Més enllà de les intervencions públiques, gairebé sempre semblants a un pugilat, el que s’observa especialment com a signe d’insània és el seu programa.

«Entre la màfia i l’Estat, prefereixo la màfia»

Les frases de l’anarcocapitalista adornen mems i, alhora, són llegides en clau catastròfica. «Entre la màfia i l’Estat, prefereixo la màfia. La màfia té codis, compleix, no menteix, competeix», ha dit aquest defensor a ultrança de la presidència neoliberal de Carlos Menem (1989-1999). Milei es considera un creuat de l’escola austríaca d’economia de Ludwig von Mises i Friedrich Hayek i del paleollibertari nord-americà Murray Rothbard. La seva missió, ha assegurat, és «cagar a puntades de peu al cul a keynesians i col·lectivistes fills de puta». Per a Milei, el papa Francesc «és el representant del Maligne a la terra». El pontífex, ha cridat en un programa televisiu, és un «imbècil» perquè predica la justícia social, que qualifica de «pecat capital».

El candidat de La Libertad Avanza no creu que sigui nociu que una empresa contamini un riu, perquè el que sobra al món és l’aigua i el seu preu «és zero». Per tant, «¿qui reclamarà el dret de propietat» d’un afluent si no pot enriquir-se. Aquesta confiança absoluta en el lucre l’ha portat a defensar la venda d’òrgans. «És un mercat més, ¿per què no puc disposar del meu cos?. Que l’Estat m’esclavitzi (és correcte), però si jo vull disposar de qualsevol part del meu cos, ¿quin és el problema?».

Educar-se amb la pornografia

Notícies relacionades

Estrasburg avala l’arxivament de la causa per la mort de Couso

Biden i Trump pressionen Netanyahu perquè acabi amb la guerra a Gaza

A la seva manera, Milei ha fundat una escola. El seu candidat a alcalde a la ciutat de Buenos Aires, Ramiro Marra, va cridar a reemplaçar la llei d’educació sexual integral per un altre ensenyament d’internet. «Fomento la pornografia. Als nois els dic que la mirin. Si un noi té una computadora o un telèfon, s’informa sobre això. És com jo vaig aprendre». Va ser tan escandalós el suggeriment que va demanar perdó. Tot seguit aquest financer va reconèixer que paga per sexe i va instar els joves a viure amb els seus pares passats els 30 anys. «No t’independitzis, ‘vivilos’ [aprofita-te’n], són els teus pares. Van decidir que vinguis al món perquè potser estaven avorrits. Que paguin aquest cost. Que et financin».

L’aspirant a diputada Lilia Lemoine es declara obertament terraplanista. El candidat a governador de la província de Tucumán, Ricardo Bussi, fill d’un dels símbols de les violacions als drets humans, va assegurar que l’homosexualitat és una «discapacitat». Per si fessin falta discursos altisonants, allà hi ha la candidata a vicepresidenta Victoria Villarruel, defensora dels militars i policies empresonats per violar els drets humans durant l’última dictadura militar (1976-1983). Aquest diumenge, les urnes revelaran fins a quin punt ha calat aquest inèdit llenguatge en una societat atribolada i sense horitzons. Abans que sigui massa tard, el Papa va decidir abandonar la seva presidència sobre els assumptes argentins i, sense esmentar el llibertari, va advertir sobre la «il·lusió errònia dels joves» que «busquen salvadors o messies».