Espanya pressiona perquè la UE no posposi més un reglament d’onades migratòries

Aquest embolic és part –i símptoma– de la gran discussió de la UE sobre immigració en aquest semestre. Injecta pressa el punyent cas de Lampedusa. El Ministeri de l’Interior espanyol mira que, durant el torn espanyol de presidència europea, la UE es doti d’un reglament comú perquè cada país sàpiga què fer i com coordinar-se davant la pròxima –i inevitable– onada humana que pugui arribar-li des del sud o des de l’est.

La data del 19 d’octubre és el límit. Aquell dia i el següent es reuneix a Brussel·les el JAI (Consell de Ministres de Justícia i Interior). La pressió s’incrementa ara, segons fonts governamentals i europarlamentàries, perquè d’aquesta cita surti un acord.

Però des de Madrid es continua entreveient un escull principal a Alemanya. La part socialdemòcrata del Govern alemany està d’acord amb impulsar el reglament. Al cap i a la fi, aquest país va aprendre molt amb l’allau de sirians que li van demanar empara el 2015; però per això mateix també hi ha reticències, i per l’esquerra més que per la dreta. L’Aliança 90-Els Verds, suport de l’SPD en el Govern alemany, pugna per reduir al mínim el temps d’internament d’un estranger indocumentat que mantenen altres països, Espanya entre ells.

Una nova onada migratòria sobre Europa és només qüestió de temps. Passarà de nou, i amb el seu dramàtic seguici de penalitats. Hi ha pressa a més: la legislatura estarà pràcticament liquidada durant el pròxim semestre, perquè a l’Eurocambra ja s’estarà pensant més en els pròxims comicis europeus que a legislar.

Els tres reglaments que s’emboliquen en aquesta discussió política tenen molt a veure amb les altres tres claus principals del problema migratori vist des d’aquesta vora sud d’Europa.

El concepte s’encunya com a «responsabilitat del país de primera entrada». És una pedra de toc molt important a l’hora d’enfocar a Europa la immigració, perquè només uns quants països –els del grup MED5: Itàlia, Espanya, Malta, Xipre i Grècia– són els principals a rebre els migrants que fugen de la pobresa i la guerra a l’Àfrica i el Pròxim Orient, tot i que els nouvinguts busquin després preferentment seguir cap al nord.

La responsabilitat del país de primera entrada implica que aquell Estat per la frontera del qual ha creuat una persona de forma irregular és el que ha d’acollir-lo i tramitar el seu asil o expulsió. Si aquest estranger entra per Algesires, passa per Port Bou i apareix a Hamburg, les autoritats alemanyes podran tornar-lo a Espanya.

Sobre els països de primera entrada pesava abans aquesta obligació durant tres anys, però el sud de la UE ha anat pressionant al nord per reduir-lo. Des del 8 de juny passat (JAI celebrat a Luxemburg) és un any i mig, i un any si l’estranger ha entrat al país per un rescat al mar.

Aquesta és una casuística pròpia d’Espanya, Itàlia, Malta, Xipre i Grècia. Per mar no entren migrants a Suècia, ni de bon tros, per raons òbvies, a Hongria i Àustria.

Fer-se càrrec d’un estranger indocumentat implica un complex serial d’actes des del mateix moment en què se li dona un entrepà, beguda, aigua i una manta quan arriba en un caiuc: portar-lo a un TASTI (Centre Temporal d’Atenció a Estrangers); allà, identificar-lo i proporcionar-li un NIE (número d’identificació d’estranger, la seva targeta d’identitat); examinar-lo mèdicament; esbrinar si està en situació de vulnerabilitat (avi, nen, dona...); entendre si demana asil i, si és així, iniciar el tràmit... Tot això en un màxim de 72 hores. «Per regla general el temps és molt menor», indiquen fonts d’Interior.

Des del TASTI, al CIE (Centre d’Internament d’Estrangers), on, en un màxim de 60 dies, teòricament, ha de resoldre’s l’expedient que acabarà en la seva repatriació, en el seu asil o en un permís de residència perquè, passat el temps sense solució, haurà obtingut arrelament al país.

Cap de les fonts consultades nega que en la discussió europea que promou aquest semestre Espanya està influint molt el drama de l’acumulació a l’illa de Lampedusade milers de persones buscant una vida millor, o simplement una vida.

Fins ara els ministres d’Interior d’Espanya han mogut un argument davant els seus socis europeus: «Si la solidaritat es flexibilitza, es flexibilitza la responsabilitat», explica un executiu del ministeri espanyol. És la idea que els països del nord no poden deixar tot el pes del problema de l’arribada a Europa als països que formen la frontera marítima sud de la UE.

D’això ha pres nota una vegada més la presidenta Ursula von der Leyen en el seu recent viatge a l’illa italiana. I sobre aquest argument clamen altres lampeduses. A les Canàries, per la creixent acumulació de subsaharians arribats (2.500 en les dues primeres setmanes de setembre) i per la previsió que el número creixerà encara més d’aquí a l’hivern. A Ceuta i Melilla, per l’elevat nombre de menors migrants no acompanyats que han d’acollir per ratxes les dues ciutats, esgotant una vegada i una altra els seus recursos d’acollida, fins que l’Estat decideix la seva dispersió per altres comunitats autònomes, i l’alta concentració pels seus carrers de migrants mà sobre mà, desesperats i farts.

Tant les Canàries com les ciutats autònomes africanes exigeixen la presència al seu territori de Frontex, l’agència de guarda i fronteres de la UE. Però el Govern no opina el mateix: prefereix que Frontex es desplegui a les costes de partida dels immigrants, a l’Àfrica, mitjançant acord amb els països emissors.

No és només la urgència que imprimeix al cas un Mediterrani ple de morts, o la situació d’avui a Lampedusa, o la que podrà imprimir un amuntegament sobtat de caiucs al petit moll del Hierro si arriben uns dies de l’Atlàntic en calma. Tot aquest debat europeu, amb les seves lentituds, se celebra al peu del mur d’un immens embassament poblacional.

El ministre de l’Interior espanyol, Fernando Grande-Marlaska, ho va remarcar en la seva última intervenció sobre el tema, a l’acabar el JAI celebrat el juliol a Logronyo: «La població actual de l’Àfrica és de 1.300 milions de persones, i el 2050 serà el doble».

Ho confirma la Prospectiva de Població Mundial que revisa cada any l’ONU, que preveu una taxa de fertilitat de les dones africanes del 4,7, el doble de la mitjana mundial. La pressió poblacional del sud sobre el nord és una evidència esdevinguda en tòpic, i no té cap altre camí que desbordar-se si no milloren les condicions de vida als territoris emissors.

Notícies relacionades

Guerra d’Israel en directe: última hora sobre el final de la treva a Gaza, l’ajuda humanitària i reaccions

Zelenski torna a l’optimisme amb la promesa d’armes per a Ucraïna

Aquesta és una de les conclusions del coronel especialista en el Sahel Juan A. Mora Tebas en un treball per a l’Institut Espanyol d’Estudis Estratègics, dependent de Defensa. Al seu informe encunya el terme «tsunami demogràfic», i el porta al títol.

El Sahel, escenari infernal del canvi climàtic i de la insurgència terrorista poblat per 400 milions de persones, serà responsable d’un terç de l’augment de població mundial fins al 2050. «L’explosió demogràfica augmentarà la necessitat d’incrementar la producció ramadera i agrícola per poder alimentar-la –augura l’analista militar–, cosa que provocarà una progressiva saturació del control de les terres i el consegüent augment del consum de l’aigua. Això multiplicarà l’esquema de violència associat a la pugna pels terrenys i els recursos».