L’entrenament d’ucraïnesos a Espanya: de Toledo a la guerra

Enmig d’una batalla hi ha coses bàsiques a tenir clares per no perdre la vida: «El primer que et preguntes és on em poso, com avanço, com em cobreixo perquè no em donin... Et veus a terra disparant i has de saber on vols anar, per on anar-hi, com anar-hi i quan anar-hi. I si no tens resposta per a alguna d’aquestes preguntes, tens un problema...», explica el capità d’Infanteria Aurelio Navarro.

És un procedir que sobreposa l’ordre al desconcert, el mètode al pànic. Entre les bales i els morters, millor saber si convé aixecar-se i córrer fins a una altra posició, o gatejar a poc a poc per la dreta, o arrossegar-se per l’esquerra després de l’última explosió. I aquest senzill promptuari del soldat inicia la instrucció que reben les tropes que envia Ucraïna a l’Acadèmia d’Infanteria de Toledo.

De 30.000 ucraïnesos que hauran sigut instruïts l’octubre a tota la UE, més de 3.000 ja han rebut formació a Espanya en el marc d’EUMAM, la Missió Europea d’Ensenyament Militar que va arrencar el novembre del 2022 perquè arribin davant les metralladores russes el menys indefensos possible. «A Ucraïna no poden distreure comandaments per a l’ensenyament, perquè els necessiten al front. Per això els recolzem amb la instrucció aquí», explica el tinent coronel Juan Carlos Cortés.

Parlen tots dos amb l’atrafegament, de fons, de l’arribada d’un nou contingent al turó sobre el Tajo que acull l’acadèmia, amb les finestres mirant cap a la mil·lenària ciutat. En un dels assolellats patis de pedra formen fileres els ucraïnesos recollint farcells per iniciar ara mateix el que Cortés anomena «el miracle».

I el miracle consisteix a embotir en cinc setmanes la «instrucció bàsica del combatent», que desgrana el capità instructor Vicente Traver: «Desplegament al terreny, ús del material, combat de precisió, camuflament, tracte de presoners segons els acords internacionals...», a més de mòduls de «formació específica».

«Soc un home pacífic»

«Soc un home pacífic»«Mira, si et soc sincer, jo no tinc ganes de ser aquí, però és la vida: he de venir a instruir-me. A mi agrada el pacifisme, arreglar les coses de manera pacífica, però cal fer el que cal fer perquè la meva gent, fills i nets tinguin un territori lliure», diu el capità Sasha donant-li voltes a la seva gorra mimetitzada entre les mans. Abans de la guerra d’Ucraïna, aquest home de 36 anys amb el crani rapat i trista mirada blava era un farmacèutic de Kíiv sense cap bel·licisme al cap.

Li passa com al capità Serhii, el seu company d’armes, de 49 anys. Abans que li posessin un vestit de camuflatge amb el trident daurat ucraïnès a una espatlla, tenia una plàcida vida d’enginyer a Odessa.

Els seus cognoms i les seves unitats no es diuen per seguretat. Amb prou feines porten 24 hores a Espanya, nouvinguts amb uns altres 200 ucraïnesos mobilitzats, quan l’aborda aquest diari.

La debacle mortal del seu país no ha colpejat encara la família de Serhii, però el drama ucraïnès se li ha fet de carn i ossos des que el van destinar a instruir altres soldats, a mesura que ha anat rebent notícia que aquest alumne, i aquell, i aquell altre han mort al front o han caigut ferits. «I això fa molta pena», comenta austerament.

Serhii porta d’Ucraïna un relat de patriotisme. Repeteix la paraula per explicar com és possible que el seu petit país parés el cop del segon exèrcit del món: «Ells venen amb els seus tancs, però no porten la mateixa motivació que nosaltres: el patriotisme». A Ucraïna, diu, «la gent està cansada, però continua esperant amb ànsia que arribi la victòria».

Dels 3.000 soldats que ja s’han entrenat a Espanya, el 80% a Toledo, el retrat robot és el d’un home de 30 anys, que mai havia agafat les armes com a professional, en un país que abans que li arrabassessin Crimea tenia un exèrcit testimonial, amb tot el seu arsenal nuclear i bona part de la seva marina entregada a Rússia i amb tot just 20.000 militars actius.

Entre tanta gent mobilitzada enviada a aprendre a aquesta punta d’Europa hi ha multitud d’heroismes particulars, íntims. Un dels que més ha impressionat a l’acadèmia toledana és el d’una dona apuntada a files per amor de mare. «Tinc el meu fill en una trinxera. ¿Què feia jo a casa?», els explicava als seus instructors.

Sasha té la seva pròpia teoria sobre la guerra, que concentra en poques paraules, tractant de fer-se entendre pels occidentals ell, que era farmacèutic, que es va veure mobilitzat per primera vegada el 2017 per als interminables combats de Donetsk, i que ara torna a vestir uniforme i botes. Les coses de la vida, ja se sap: «Per a mi la guerra és una catarsi, un renéixer de la persona... Et veus obligat a deixar l’anterior, qualsevol pes que tinguessis... Ets una persona, arriba la guerra, i et converteix en una altra persona».

Errors mortals

Errors mortalsA Toledo són 71 instructors, i a vegades també els aporta la Infanteria de Marina a Cartagena i la Legió a Almeria, els conductors a Madrid i la Infanteria a Sant Climent Sescebes... segons les necessitats específiques que expressa Kíiv: artilleria, combat en zones urbanes, sanitat militar...

Cada contingent passa cinc setmanes de treball de dilluns a diumenge, deu hores al dia si no hi ha també instrucció nocturna. «La regla d’or és la flexibilitat. Ens adaptem al que demani Ucraïna», diu Cortés.

I això inclou, segons sigui el curs, guerra nuclear, biològica i química, ús de transports cuirassats, conducció d’un carro de combat Leopard, o una de les més peremptòries necessitats avui al país envaït: desminar, netejar un dels territoris més infectats de trampes explosives a la història.

«Tornem al passat: al cap i a la fi, soldats a peu i esquivant mines...», comenta la tinenta d’Enginyers Mar García Navarro, valenciana de 26 anys que camina en una pineda ensenyant una dotzena d’ucraïnesos. Aquest matí han delimitat un pendent amb rectangles de cordes blanques, i estan al caliu d’agost passant detectors de metalls, punxant la terra, netejant amb brotxes el terra, aprenent a treure mines de la pinassa.

La tinenta ha passat d’alumna a l’acadèmia madrilenya d’Hoyo de Manzanares a professora en aquest turó manxec. «Dos-cents grams de pent és molt explosiu, ¿saps?», relata mentre veu evolucionar la seva gent, un pilot que s’aixeca a les sis del matí cada dia per jugar-se-la quan torni a Ucraïna. «Posaran els seus cossos a sobre de l’explosiu... No poden cometre errors, perquè en aquesta feina un error és l’últim».

Millor posar distància

Millor posar distànciaAls ucraïnesos acollits a Toledo «se’ls ensenya bastant instrucció de tret de combat i tir de precisió. Surten capaços d’agafar una arma en una línia de foc, reaccionar, respondre...», explica Traver. «i la seva supervivència augmenta moltíssim –intervé Navarro que acaba de tornar de la missió cuirassada OTAN a Letònia–. Amb els coneixements sanitaris que reben poden estabilitzar un company que ha rebut un tret, fer un torniquet... Això salva vides».

Sota el sol formen els 200 principiants en un altre pati per anar al menjador. Un percentatge d’aquesta gent quallada per l’adversitat perdrà la vida en combat. «Venen enquadrats, però no instruïts. Han de sortir ben formats, perquè la guerra és una loteria, i alguns no tornaran...», reflexiona Cortés. Per això remarca «la ràtio». O sigui, un màxim de 16 alumnes per instructor.

«Això assegura qualitat d’ensenyament», explica el sergent Carlos Rivas, cordovès que ha dedicat 12 dels seus 35 anys a l’Exèrcit, i que ara està «a la missió més bonica que he tingut».

Diu Rivas que el més útil que pot ensenyar és «que hi ha una jerarquia, i que cal seguir-la amb ordre. Al principi molts anaven corrent de cara cap a l’enemic... Aquí no hi ha trucs, només la confiança en el que tens al costat i que tens per sobre».

En el llenguatge militar, omplert de sigles, a aquesta tribu d’individus corrent d’un costat a l’altre li diuen TTCC. Tot el que aprenguin al Toledo Training Comand Center els resta paperetes en la fosca loteria que Rússia obliga a jugar el seu poble.

Notícies relacionades

Hamàs estudia la nova oferta de treva d’Israel a Gaza

Una empresa israeliana fabricarà "aviat" drons al Marroc

Amb tant treball, de tant en tant convé «la descompressió». Així anomenen a una tarda lliure visitant els carrerons medievals i la catedral de Toledo. A Cartagena, els infants de Marina els porten a banyar-se al Mar Menor. «És emocionant quan els veus relaxar-se una estona», diu Cortés.

Apreciar-los és inevitable, però no convé perquè «et llança a sobre un munt d’incertesa quan envies un whatsapp i no hi ha resposta». Ho sap bé el sergent Rivas: «Som humans, però millor no entaular massa llaços, perquè sabem on aniran...»