24J, el trauma de Melilla que persisteix un any després de la tragèdia a la tanca

El 24J també li va treure les ganes de passar un sol dia més al Marroc. Ara, el seu únic objectiu és deixar el país, sigui com sigui. Li falten els diners. Ha perdut tot l’interès en Europa, li és igual on anar, vol un país segur on poder viure. No només viure, sinó fer-ho amb dignitat: que li reconeguin els seus drets com a refugiat. Poder formar una família, estudiar o treballar: tot el que la guerra al seu país li va arrabassar.

Aquest dissabte es compleix un any de la tragèdia més gran viscuda a la tanca de Melilla. Unes mil persones van intentar saltar l’entramat de tanques que separa el Marroc d’Espanya, la policia marroquina va carregar amb força per intentar evitar-ho i l’espanyola va expulsar il·legalment la majoria dels que ho van aconseguir. Segons xifres oficials, van morir 23 persones, tot i que les organitzacions defensores de drets humans creuen que podrien ser 40 morts. A més, encara hi ha uns 80 desapareguts. La majoria eren joves sudanesos i txadians que feia setmanes que estaven acampats en condicions precàries als boscos propers a la tanca.

L’odissea de l’Omar

Un any després, EL PERIÓDICO es retroba amb l’Omar, un txadià de 23 anys que va relatar el seu testimoni en un reportatge publicat pocs dies després de la tragèdia. Aquest jove orfe va sortir del seu país amb 15 anys, quan va ser amenaçat de mort. Ha crescut en un país en guerra, a la regió de Darfur occidental, i la violència l’ha acompanyat durant tota la seva odissea migratòria: quan va ser detingut a Líbia, deportat al desert d’Algèria i Níger, i en el seu últim intent de saltar la tanca el 24J. «Res ha canviat des del que va passar a Melilla», explica. 

«No arribo a dormir a les nits, ploro i tinc malsons quan penso en els meus amics morts i el que va passar davant meu aquell dia a Melilla. Em quedo a casa pensant. Fins i tot, si surto, no tinc ganes de parlar amb la gent. No aconsegueixo esborrar aquests records. Tinc por de tornar-me boig», afirma l’Omar. «A Rabat no hi ha ningú que m’orienti o m’ajudi, no hi tinc ningú, tampoc família», afegeix. Aquest noi té una malaltia de ronyons que li impedeix treballar: «La majoria de feines són de deu hores al dia i jo no aguanto».

«Estic bloquejat al Marroc, no sé què fer ara», és la frase que resumeix el que tant retruny al seu cap, i al de la majoria de refugiats encallats al país. «L’Alt Comissionat de les Nacions Unides per als Refugiats (ACNUR) ens diu que trobaran una solució. Cada vegada que els truco, responen que no anem a la frontera, que ens ajudaran. Però fins al moment no hi ha cap solució, i això només agreuja la situació», lamenta l’Omar. 

Mentrestant, aquest noi passa els dies a Rabat debatent el camí per escapar-se d’aquesta situació: «Potser la pròxima vegada que parlem estaré a Algèria. No puc continuar més en aquest país». Actualment hi ha prop de 20.000 refugiats i demandants d’asil al Marroc, segons l’ACNUR. Prop de 2.000 són sudanesos o de països veïns. Aquest organisme argumenta que la falta de pressupost els limita a l’hora de treballar. «Aquesta frustració que veiem cada dia també va en funció dels recursos que tenim i és una frustració que compartim perquè amb més mitjans podríem fer més»,  explica François Reybet-Degat, representant de l’ACNUR al Marroc.

Desapareguts i empresonats

Desapareguts i empresonatsEn un edifici abandonat de Casablanca, entre els cartrons i mantes que utilitzen per dormir i l’olor d’escombraries, viu el Hassan, un jove txadià que va arribar poc després de la tragèdia de Melilla. El seu germà va estar a la frontera aquell dia i des d’aleshores no sap res d’ell: «No sé on és, si a la presó, perdut o mort. No tinc cap informació», lamenta el Hassan. Quan aconsegueix parlar amb la seva família, li pregunten pel germà. Davant la falta d’informació, no s’ha atrevit a dir-los res: «Em pregunten per ell i els dic que segur que està bé, no els he dit que està desaparegut». Segons l’Associació Marroquina pels Drets Humans (AMDH), encara hi ha uns vuitanta desapareguts. 

Entre les persones mortes a la tanca, només una ha pogut ser identificada i enterrada al cementiri de Nador, gràcies al fet que la família va poder viatjar al Marroc amb l’ajuda de l’AMDH. Per ara, cap font oficial ha informat que s’hagi fet l’autòpsia. A més, uns 300 estan empresonats a la presó de Nador després de ser detinguts i jutjats arran del 24J. Els van condemnar fins a dos anys de presó pels delictes d’entrada il·legal al Marroc, afavorir la immigració clandestina i ultratge a les autoritats, entre altres càrrecs. 

Externalització de fronteres

Notícies relacionades

«La meva sort no és aquí»: tornar a casa després d’anys lluitant per arribar a Europa

Jocs de paraules

Diverses organitzacions de defensa de drets humans, entre les quals hi ha Caminando Fronteras i l’AMDH, denuncien la «persecució judicial» a què estan sotmesos aquests demandants d’asil al Marroc. Un any després de la tragèdia, Nador i les poblacions marroquines pròximes a la tanca estan blindades. Als voltants hi ha controls policials amb l’objectiu de tallar el pas als refugiats i migrants. L’objectiu és impossibilitar qualsevol altre intent de salt.

Aquest control de les autoritats marroquines és fruit de les polítiques d’externalització de fronteres de la Unió Europea per impedir l’arribada de migrants i refugiats, segons denuncien les mateixes organitzacions de defensa dels drets humans. Els últims cinc anys, Espanya ha pagat més de 120 milions d’euros al seu país veí per reforçar el control migratori. I la Unió Europea preveu injectar més de 500 milions d’euros al Marroc fins al 2027. Aquesta política ha endurit les condicions de vida dels refugiats. Perviuen al Marroc, en espera de poder trencar aquest bloqueig en què viuen i aconseguir els seus drets.