La Xina desafia els EUA a Llatinoamèrica

Per la Xina, potència mundial tecnològica, un dels atractius de la regió –a part de matèries primeres com la soja i el petroli– són els minerals crítics per a la transformació energètica. Per això, com indica Anna Ayuso, investigadora sènior del Barcelona Centre for International Affairs (CIDOB), «Llatinoamèrica és un escenari més de la guerra comercial i tecnològica entre la Xina i els Estats Units», a més de la culminació de la nova ruta de la seda, el megaprojecte comercial xinès.

Els Estats Units no amaguen el seu malestar per la penetració del gegant asiàtic arreu del món. «Veuen que estan perdent influència en una zona on, de manera natural, l’haurien de tenir, sobretot per motius històrics, geogràfics i culturals», assenyala Alicia García-Herrero, investigadora sènior a Bruegel i directora en cap d’Economia per a Àsia-Pacífic a Natixis. Però l’interès de Pequín en Llatinoamèrica no és nou. L’any 2010, el mercat xinès representava menys d’un 2% de les exportacions de Llatinoamèrica; el 2018 van arribar al 31% amb un valor de 180.000 milions de dòlars i el 2021, 450.000 milions, segons dades del Council on Foreign Relations. A canvi, la Xina, que ha establert acords de lliure comerç amb molts dels països, importa béns manufacturats a la regió. Així, la Xina s’ha convertit en el principal soci comercial d’Amèrica del Sud i el segon (per darrere dels Estats Units, que mantenen la seva presència a Mèxic i gran part d’Amèrica Central i del Carib) de Llatinoamèrica en el seu conjunt. 

Infraestructures, préstecs i ‘soft power’

Infraestructures, préstecs i ‘soft power’En els últims anys, la política exterior xinesa també s’ha centrat en la construcció d’infraestructures, la majoria relacionades amb indústries extractives per a l’explotació de recursos naturals. No obstant, l’estratègia diplomàtica del gegant asiàtic va més enllà amb projectes com la construcció d’un radiotelescopi a l’Argentina o un estadi de futbol i una biblioteca al Salvador, després que el país centreamericà trenqués relacions amb Taiwan. «Diversos països llatinoamericans han canviat la seva postura per interessos econòmics», explica Ayuso. Més de la meitat dels pocs països que reconeixen l’illa són a Llatinoamèrica i al Carib (Belize, Saint Lucia, Paraguai i Haití, entre d’altres). «Són països petits que depenen molt de Taiwan i són pròxims als Estats Units», aclareix Pablo Pareja, expert en política exterior xinesa de l’Institut Barcelona d’Estudis Internacionals.

Així mateix, la Xina també concedeix préstecs a alguns països com Veneçuela, Bolívia, l’Equador i l’Argentina, de manera que aquests països ja no depenen tant econòmicament dels Estats Units. No obstant, «l’augmenten respecte a una altra potència», explica Pareja. «Els països llatinoamericans no volen un substitut, volen equilibri», afegeix. 

La Xina no només penetra en el sector econòmic i diplomàtic, sinó també culturalment, per exemple amb els Instituts Confuci –creats per promoure la llengua i la cultura xineses–, presents en molts països i també en ciutats llatinoamericanes com Buenos Aires, Brasília, Buenos Aires, Medellín, San José i l’Havana. En aquest sentit, com assenyala Pareja, «hi ha un desplegament d’una estratègia tova i no s’ha vist l’ús del pilar militar».

Un soci flexible

Notícies relacionades

Guerra d’Israel en directe: última hora sobre el final de la treva a Gaza, l’ajuda humanitària i reaccions

La façana de l’antiga Borsa de Copenhaguen cau després de l’incendi

En l’opinió pública llatinoamericana, «l’efecte de la presència xinesa és favorable», indica Ayuso. Segons Pareja, «la Xina es presenta com un aliat més sensible, ja que no exigeix tantes condicions polítiques com Occident». Durant el mandat de Barack Obama hi va haver un intent d’acostament amb la regió, tot i que la situació a Veneçuela i a Nicaragua ho va complicar, i la presidència de Donald Trump va ser una «època difícil», assenyala Ayuso. Trump «només concebia Llatinoamèrica per la immigració i el tràfic de drogues». A més, amb la pandèmia, els Estats Units i Europa disposaven de milions de dosis de vacunes que no arribaven al subcontinent, així que va ser la Xina qui va veure l’oportunitat per exportar les seves vacunes als països de la regió. «Els llatinoamericans pensen que els hem oblidat i la Xina ve amb solucions», explica García-Herrero. «Ara la Xina ocupa espais que els Estats Units van oblidar», afegeix l’experta.

Mario Esteban, investigador principal del Reial Institut Elcano, dubta de si «el pes que té la Xina a nivell comercial el pot traslladar al nivell polític i tou». Segons Esteban, «els països autoritaris llatinoamericans utilitzen la Xina com a contrapès, no com un model», però la influència xinesa en la perpetuació en el poder de règims que els Estats Units consideren hostils –com Veneçuela, Nicaragua i Cuba– preocupa els experts. Tot i que Pequín sempre insisteix que no l’incumbeix la política interior dels altres països, «el gir de Llatinoamèrica cap al populisme i els governs d’esquerra sens dubte està relacionat amb la Xina i, d’alguna manera, també amb Rússia, tot i que en menor mesura», remarca García-Herrero.