El vot exterior turc posa a prova la seva fidelitat a Erdogan

«Segons quin sigui el resultat, em buscaré un bitllet de tornada a Turquia o una tomba a Berlín», escrivia aquesta setmana a ‘Der Spiegel el periodista Can Dündar, exiliat a Alemanya i condemnat a 27 anys de presó al seu país en successius processos per terrorisme o espionatge. La frase no és pròpia, sinó «adoptada» d’un altre turc exiliat, aclareix, a la columna que acompanya el reportatge de l’esmentat setmanari de referència, que dedica la seva portada al rostre petri de Recep Tayyip Erdogan. Per primera vegada en 20 anys, les enquestes no donen al president turc com a «imbatible», recorda la publicació. A l’aliança entre sis partits –entre els quals, el prokurd HDP–, amb Kemal Kiliçdaroglu com a candidat únic, alguns sondejos li reconeixen possibilitats per imposar-se a Erdogan, tot i que per un avantatge mínim.

El milió i mig de ciutadans d’Alemanya amb dret a vot en les eleccions presidencials i parlamentàries de Turquia del diumenge 14 de maig pot ser un factor clau. Suposa aproximadament la meitat dels germanoturcs que viuen al país, incloent-hi els nascuts a Alemanya, i correspon als que mantenen la nacionalitat i dret a vot turc. És a dir, els que mantenen un vincle amb el seu país d’origen. És el col·lectiu d’electors més gran fora del territori turc. I el seu vot ha sigut, fins ara, clarament erdoganista. El 2018, amb un índex de participació del 46%, el president i líder del partit islamista AKP es va imposar en el vot exterior alemany per un 65%. Més de 10 punts per sobre del total al seu país i que li va donar la victòria en la primera volta –un 53%, amb un índex de participació nacional del 86% entre els seus 64,1 milions de ciutadans amb dret a vot–.

Per als 1,5 milions de potencials votants d’Alemanya les urnes es van obrir en una vintena de ciutats alemanyes el 27 d’abril i es van tancar aquest dimarts, cinc dies abans de la jornada electoral a Turquia. El consolat general berlinès ha sigut aquests dies escenari de llargues cues de votants que deixen muntanyes d’escombraries, per a disgust del veïnat del barri de l’extrem oest de la capital on es troba. O almenys així ho relatava el sensacionalista diari ‘Bild’. Per aquest mitjà, l’elecció ha portat el «caos» a aquesta zona residencial, allunyada dels barris multiètnics de Kreuzberg, Neükölln i Wedding, on es concentren els aproximadament 200.000 ciutadans d’arrels turques de la capital alemanya i on més de la meitat de la població és d’origen estranger.

Sense presència d’Erdogan

En les eleccions del 2014 es va habilitar per al vot exterior turc l’Olympiastadion berlinès, ja als afores de la capital i més allunyat dels barris propis de la immigració. Aquesta vegada s’han acostat una mica més les urnes al ciutadà. No hi ha hagut grans actes de campanya ni de bon tros la presència d’Erdogan, que en anteriors comicis va omplir pavellons alemanys entre arengues i insults a la llavors cancellera Angela Merkel. Però la campanya turca ha sigut molt present en els mitjans, no només en els mitjans esmentats, a més del debat polític.

Probablement el nom de l’exiliat Dündar digui poc o res a molts d’aquests votants germanoturcs. Tampoc els deu haver cridat l’atenció la portada de ‘Der Spiegel’ hostil a Erdogan. És un col·lectiu més que acostumat a sere protagonista de titulars, portades o reportatges no exactament amistosos, siguin mitjans seriosos o premsa groga, especialment quan es tracta de la política de Turquia. Erdogan és una figura que crea rebuig entre la classe política alemanya, però així mateix se’l reconeix com a clau en la geopolítica global, com a soci de l’OTAN. Per no parlar del seu paper per frenar l’arribada de refugiats en la crisi migratòria de 2015, en virtut de l’acord entre Turquia i la Unió Europea (UE) promogut llavors per Merkel.

«Amb els comicis parlamentaris i presidencials turcs s’obre la possibilitat de deixar enrere els anys de lideratge autoritari d’Erdogan i tornar a la via de la democràcia», segons la resolució aprovada per la cúpula d’Els Verds. És a dir, el segon soci en el tripartit del canceller Olaf Scholz entre socialdemòcrates, ecologistes i liberals. És el partit de la ministra d’Afers Exteriors, Annalena Baerbock, que fora de l’àmbit del seu partit òbviament no pot emetre «recomanacions» electorals.

A favor de l’oposició

Notícies relacionades

Hamàs estudia la nova oferta de treva d’Israel a Gaza

Una empresa israeliana fabricarà "aviat" drons al Marroc

Tampoc ho farà el seu correligionari i titular d’Economia, Robert Habeck, amb rang de vicecanceller després de Scholz. Però sí que s’expressa sense objeccions a favor d’un triomf opositor i un relleu en el poder el ministre d’Agricultura, Cem Özdemir, expresident d’Els Verds i exemple d’integració exitosa en la societat alemanya. El 1994 va marcar una fita al convertir-se en el primer diputat d’origen turc al Bundestag (Parlament federal) –va néixer a Alemanya, el país al qual van arribar fa dècades els seus pares com d’altres tant milions d’immigrants turcs–. I ha patit amenaces o hostilitats des de l’entorn d’Erdogan, fet que ha obligat la seva família a viure sota custòdia policial al cor del Kreuzberg més «turc». Özdemir és una opinió reclamada aquests dies en els mitjans alemanys, incloent-hi la televisió pública ZDF, on deixa clar on aniria el seu vot –a l’opositor–. Però també que, com tants altres germanoturcs de segona o tercera generació, no té passaport turc ni dret a vot.

«Avui he anat a votar. Gràcies a tots els que em van saludar amb carinyo. I als que van insultar la meva mare per provocar-me, que se’ls emporti Al·là», escrivia en el seu compte el boxejador i bloguer berlinès Ünsal M. Arik, amb 169.000 seguidors en el seu compte a Twitter. Arik és autor d’un llibre autobiogràfic on explica el seu combat contra si mateix, contra la seva estigmatització com a turc, però també a favor dels drets humans. «Espero que el puny de la democràcia posi fi a aquesta era», proclama en un missatge il·lustrat amb un clip animat en què demana el vot per a Kiliçdaroglu.