Rússia adoctrina desenes de milers de nens robats d’Ucraïna

Després d’un curt comiat entre pares i fills interromput per les presses dels preceptors, l’autobús va sortir amb una trentena de nens i es va integrar després a una enorme caravana que transportava desenes de menors ucraïnesos a altres punts de la Ucraïna ocupada sota l’excusa d’allunyar-los de la guerra. Les «vacances pagades» es van transformar, tant per al Vitali com per a molts companys, en una dura i llarga estada de mig any en un desgavellat internat regentat per educadors russos que van intentar esborrar de la seva memòria tota idea de pertinença a un Estat i a una cultura aliena a la Federació Russa. El Govern de Kíiv estima que almenys 20.000 menors han sigut traslladats il·legalment a Rússia o a territori sota ocupació russa amb propòsits de reeducació, tot i que es dona per descomptat que la xifra real és molt superior, ja que tan sols estan inclosos en aquesta llista els menors amb parador identificat.

L’adoctrinament

Vitali va tenir clares les intencions dels seus amfitrions quan, després de dues setmanes a prop del balneari de Ievpatòria, a la vora del mar Negre, on va poder relaxar-se i fins i tot nedar, va ser traslladat a un precari centre denominat Drujba («amistat»). «Els coixins estaven bruts i els llits no tenien llençols», recorda al costat de la seva mare. En aquell lloc, continua el noi, va ser on va començar l’adoctrinament: «Ens parlaven tota l’estona de política, cada nit una hora i mitja. Ens deien que Ucraïna no era un país i que Rússia era un país avançat». Només hi havia dues opcions: o assumir l’assimilació cultural o guardar silenci, ja que la resistència era durament sancionada. «Si [els professors] ens sentien parlar en ucraïnès –explica– ens tancaven en una cel·la de càstig», on tan sols hi havia dos llits i «se’ns servia menjar sense sal ni sucre», un lloc on va estar reclòs, en alguna ocasió, amb una amiga seva, també reticent a la russificació.

A Berislav, mentrestant, la mare del Vitali s’inquietava al comprovar que, passades dues setmanes, el seu fill no tornava. «Acudia dia i nit a la directora, que mentia constantment, fins que un dia em va suggerir que agafés les meves coses i els meus altres fills, que anés a Crimea a buscar el Vitali i em quedés a Anapa», ja en territori de Rússia internacionalment reconegut. «Li vaig dir que ni parlar-ne i que esperaria el meu fill al meu país». Finalment, gràcies als bons oficis d’una organització de voluntaris regentada i finançada per personalitats famoses i amb recursos, va poder aconseguir que el seu fill tornés.

Katerina Ossadtxa, presentadora i cara molt coneguda als concursos de talents locals, és una figura filantròpiques que impulsa una organització amb una quarantena de voluntaris dedicada a la recerca de persones desaparegudes. Considera molt perillós situar nens d’aquesta edat en una situació de «buit informatiu», atesa la seva experiència prèvia amb refugiats procedents de llocs com Mariúpol, on van passar setmanes assetjats sense notícies de l’exterior: «Imagini’s: si als adults [russos] allà els deien que Ucraïna havia deixat d’existir, ¿què poden arribar a fer amb els nens? Els poden dir fins i tot que han nascut a Rússia, no a Ucraïna».

Assimilació cultural

Notícies relacionades

Zelenski qualifica de «decisió històrica» l’ordre d’arrest de Putin del Tribunal Penal InternacionaI

Pànic i desbandada a la frontera de Polònia i Ucraïna

Aquesta anàlisi és compartida per Miroslava Khartxenko, advocada de Save Ukraine, una altra oenagé implicada en el rescat de menors, que afirma que la deportació és «un pas més» en el procés d’«assimilació cultural» que Rússia experimenta a Ucraïna «des de fa vuit anys» a les províncies ocupades de Donetsk i Lugansk. Atesa la limitació en els contacte amb el país enemic, són els pares o familiars autoritzats els que han de viatjar fins a Rússia per recollir els seus fills, mentre que Save Ukraine es limita a organitzar-ne la logística, preparar els papers necessaris i finançar els viatges. «Amb cada expedició sorgeixen noves dificultats. Temo fins i tot que l’ordre d’arrest del CPI (contra Vladímir Putin i la comissionada Maria Lvova-Belova) pugui crear nous problemes», ja que cada nen que torni és un potencial testimoni d’«un crim» tan greu. La prova vivent d’aquestes dificultats i traves és Svetlana Simak, de 55 anys i àvia de l’Anastàsia, una nena de Kherson que a l’estiu, en plena ocupació russa, es va entossudir a seguir els seus companys de classe i va instar la seva tutora a acceptar l’oferta de vacances a Crimea. «Va ser un viatge molt llarg. Vam haver de passar per diversos països fins arribar a Crimea. Vam necessitar una setmana d’anada i una altra de tornada», recorda Svitlana.

Els menors acollits en institucions ucraïneses, ja siguin orfes o pertanyents a famílies sense recursos, són els que estan més exposats a la deportació, denuncia Volodímir Sagaidak, director en funcions del centre de rehabilitació de nens de Kherson. Quan van arribar els invasors russos, Volodímir va entendre de seguida les seves intencions respecte als menors sota la seva tutela. «Els vaig amagar gairebé tots. A alguns els vaig enviar amb els seus avis, a d’altres amb els seus oncles. Només em vaig quedar amb cinc nens orfes que no tenien on anar», recorda. Durant els mesos d’ocupació va rebre en diverses ocasions la visita de les tropes russes, de vegades acompanyades d’agents de l’FSB i fins i tot de periodistes russos. «Es van emportar els discos durs dels ordinadors» i no paraven de preguntar «on eren els nens».