Crònica des de Londres: Els tresors amagats al fang del Tàmesi

Quan Laura Maiklem baixa al llit del Tàmesi i busca al fang, està realitzant un viatge en el temps. La marees li permeten endinsar-se en l’enorme dipòsit arqueològic que són les seves vores i a les quals ella acudeix a la recerca de tresors. «Cap altre riu té un passat de 2.000 anys amb gent vivint a les seves riberes, cap altre té dues marees al dia, cap altre al món és així», comenta durant l’entrevista realitzada per Zoom.

Fa 20 anys que practica ‘mudlarking’, rebuscar al fang, un terme que es remunta a finals del segle XVIII. «Era el que feien les dones i els nens més pobres. Buscaven, desesperats, alguna cosa de valor que poguessin utilitzar o vendre». Aquella penosa tasca per sobreviure s’ha convertit en un ‘hobby’ i part important de la seva existència. «La meva relació amb el Tàmesi és molt personal. Parlo més amb ell que amb molts dels meus amics. És lleig, és gris, però a mi em sembla preciós. Fins i tot l’estuari és únic». Maiklem és l’autora del llibre ‘Mudlarking. Historia y objetos perdidos en el río Támesis’ (Capitán Swing). L’obra ha sigut un ‘best-seller’ al Regne Unit i ja té en marxa un nou llibre.

 

Anells, cendres i una calavera anomenada Fred

Al Tàmesi hi ha milions d’objectes, alguns de perduts, d’altres llançats voluntàriament a l’aigua, material de demolició de vegades reutilitzada. Tots narren la història de gent ordinària. «Durant segles, el riu s’ha utilitzat com una deixalleria a Londres. Ha tingut a més una gran activitat des que els romans hi van fundar els ports comercials, que serien, segles després, part important del comerç durant l’època de l’imperi.»

Maiklem posseeix peces tan diverses com el fòssil d’un eriçó que té milions d’anys, taps romans, pipes de fumar isabelines, colls d’ampolla del segle XVII, trossos de ceràmica xinesa del segle XIX i un anell de plata que de vegades es penja al coll. Explica com moltes de les coses que van acabar a l’aigua parlen d’amors ofesos, cartes íntimes, fotografies o l’aliança de matrimoni gravada que va tornar a les aigües. «Per mi simbolitzava la tristesa d’un altre». En alguna ocasió ha trobat també el paquet de les cendres d’un difunt o ossos d’animals i éssers humans. A la seva col·lecció hi ha una calavera a la qual ha anomenat Fred.

El curs del riu, al creuar la ciutat, reflecteix a la seva manera les diferències socials. Des de Teddington fins al seu estuari, el Tàmesi recorre 160 quilòmetres de paisatges molt diferents. Les aigües a l’oest són tranquil·les i el curs està envoltat d’arbres i verdes prades en barris idíl·lics com Richmond i Kew. A l’estuari, en canvi, les aigües baixen ràpides i grises, plenes de fang, «territori dickensià», comenta Maiklem, que afegeix: «Cada tram té el seu caràcter».

Ella sol buscar en ple cor de la ciutat a prop de Blackfriars, Cannon Street, el del Mil·lenni o el pont de Londres. «És al centre de Londres on hi ha més varietat de coses, perquè és on la gent ha viscut i treballat». Zones d’antics molls, magatzems, vivendes, embarcadors desapareguts, fabriques demolides que han deixat al fang incomptables rastres d’altres temps.

 L’arpa de l’os

A Bankside, l’antic lloc de tavernes i bordells en l’època de Shakespeare, al costat d’on avui es troba el nou teatre The Globe, Maiklem ha trobat penics de l’era georgiana, una sabata de la mateixa època amb sivella i una gruixuda moneda de coure datada el 1797 amb el rostre de Jordi III. Altres cercadors han aconseguit allà objectes tan diversos com un fermall medieval, una moneda celta, una pinta vikinga i l’urpa d’un os, record de quan deixaven anar mastins especialment entrenats per atacar ossos encadenats a una estaca com a cruel entreteniment. 

 El trofeu més preuat de la seva col·lecció és una sabata nen de l’època Tudor. «El fang del Tàmesi és un conservant màgic. És anaeròbic, no té oxigen, i això protegeix la fusta, el cuir, el ferro i la tela». Museus com el de Londres o el Britànic són plens de peces trobades al riu. En aquest últim es troba l’escut de Battersea, realitzat en bronze entre el 350 i el 50 aC.

 Entre els cercadors de tresors hi ha dues categories. Els caçadors, més agressius, fan servir detectors de metalls i pales. Els recol·lectors com ella només s’emporten el que el riu deixa a la superfície i no causen destrosses. Tots necessiten un permís. Els seus són passejos solitaris, moments per veure, olorar i deixar enrere la resta del món. Però lamenta una cosa. «Les futures generacions de recercadors només trobaran plàstic».

Notícies relacionades

Guerra d’Israel en directe: última hora sobre el final de la treva a Gaza, l’ajuda humanitària i reaccions

Amnistia Internacional recrimina a Espanya la seva política migratòria