Quaranta anys de la massacre de Sabra i Shatila a Beirut: l’abandonament dels refugiats palestins al Líban

Tot i que ja feia més de 7 anys que durava el conflicte civil, el 1982 va ser el més tràgic. La invasió israeliana al juny es va coronar amb un prolongat setge a la capital libanesa. Finalment, l’alto el foc del 21 d’agost va permetre l’evacuació segura dels milicians palestins de l’Organització per a l’Alliberament de Palestina (OAP) sota la supervisió de les potències occidentals. Les tropes nord-americanes i europees es van comprometre a garantir la seguretat dels refugiats i els civils que vivien als campaments de refugiats. L’11 de setembre, però, les forces internacionals que havien fet aquesta promesa van abandonar Beirut.

Tres dies després, el 14 de setembre del 1982, el president del Líban, Baixir Gemayel, líder de les cristianes falanges, va ser assassinat per un altre cristià maronita, agent de la intel·ligència siriana. Però la tensió desbordava la ciutat i les ganes de venjança enverinaven tota racionalitat. No van passar ni 24 hores perquè l’Exèrcit israelià decidís envoltar els camps de refugiats de Sabra i Shatila i establir-hi punts de control i observació per evitar-ne les entrades i les sortides. A aquests espais densament poblats, amb milers de palestins malvivint, només hi va poder accedir l’horror.

Genocidi

En quatre dies, més de 3.000 palestins, homes, dones, avis i nens, van ser massacrats per les Forces Libaneses, milícies de les falanges, l’actual Kataeb. Els dos grups, reconvertits en partits, compten amb representació parlamentària en l’actualitat. «Vaig veure dones mortes a casa seva amb les faldilles pujades fins a la cintura i les cames obertes; dotzenes de joves afusellats després d’haver sigut col·locats en fila contra la paret; nens degollats, una dona embarassada amb la tripa tallada i els ulls encara oberts, la cara enfosquida cridant en silenci per l’horror; incomptables nadons i nens apunyalats i destrossats que havien llançat a piles d’escombraries», va narrar llavors la periodista nord-americana Janet Lee Stevens, una de les primeres a accedir al camp.

Les Nacions Unides van condemnar la massacre de Sabra i Shatila com un acte de genocidi. Fins i tot a Israel, una comissió creada després de les protestes més multitudinàries en la història del país va assenyalar l’Exèrcit apostat al Líban de ser indirectament responsable dels fets per no evitar les matances fins i tot tenint-ne coneixement. Un any després, l’ONU va dictaminar que Israel, com a potència ocupant dels campaments, era responsable de la violència que s’hi va esdevenir. El dolor davant l’horror va treure milers als carrers en manifestacions al voltant del món.

Sense condemnats

Però ja han passat 40 anys des d’aquells dies d’inhumanitat i mort. Quatre dècades en les quals ningú ha sigut arrestat ni jutjat per la massacre. Sense justícia ni compensacions, els palestins al Líban anoten una altra derrota més al seu marcador. A Shatila, entre imatges de la terra que els va ser arrabassada i la brutícia de l’aglomeració, encara hi viuen uns 12.000 refugiats palestins. En aquest mateix quilòmetre quadrat, s’hi han instal·lat milers de refugiats sirians més, que han duplicat la població del camp. Més enllà d’aquests límits, segellats fa 40 anys per soldats israelians, hi ha una extensa comunitat palestina que se’n va anar el 1948 al Líban després de la creació de l’Estat d’Israel a la recerca d’una vida millor.

Notícies relacionades

Matrimonis precoços entre les refugiades sirianes al Líban per alleugerir la càrrega econòmica a casa

Guerra d’Israel en directe: última hora sobre el final de la treva a Gaza, l’ajuda humanitària i reaccions

No l’han trobat mai. Els 450.000 palestins que viuen en una dotzena de camps de refugiats en aquest petit estat mediterrani no tenen drets polítics i civils. Com que no tenen la ciutadania de qualsevol estat, malgrat les dècades i les generacions nascudes en sòl libanès, no poden treballar en desenes de professions. Tampoc poden tenir propietats. Fins i tot tenen dificultats per enterrar de manera legal els seus morts. Tots aquests obstacles impliquen greus conseqüències econòmiques i una clara condemna a l’absència d’un futur. 

Per això, davant d’aquest demà marcat per la incertesa i l’abandonament, els palestins s’aferren a l’ahir. Un ahir tacat de sang i dols perpetus, però un ahir que els pertany. Fa 40 anys, de nou, van mirar d’aniquilar-los: van ser massacrats a les seves pròpies llars, lluny de la seva terra, pel simple fet de ser palestins. Quatre dècades després, entre els carrers adornats amb retrats de les seves veritables llars, les famílies palestines a Shatila s’ajunten al voltant d’una taula amb el regal d’un ahir que permeti als nens lluitar per un futur, pel seu dret al demà.