30 anys d'impunitat per la matança de palestins a Sabra i Xatila

Centenars de civils van ser assassinats per milícies cristianes falangistes als camps de refugiats de Beirut

Tres dècades després ningú ha pagat encara pels crims, que es van cometre amb el consentiment de l'Exèrcit israelià

Palestins assassinats als campaments de Sabra i Xatila el 1982.

Palestins assassinats als campaments de Sabra i Xatila el 1982. / REUTERS / ALI JAREKJI

4
Es llegeix en minuts
ANA ALBA

Els israelians jueus van acomiadar dilluns a la nit l'any 5772 i van celebrar l'arribada del 5773. La festivitat del Rosh Hashanah -any nou jueu- va coincidir gairebé en les mateixes dates fa 30 anys. El 17 de setembre de 1982 a la nit, Israel donava la benvinguda a l'any 5743, mentre les seves tropes estaven immerses en la guerra del Líban, país que l'Exèrcit israelià havia envaït tres mesos abans.

En aquells dies es va cometre aBeirut una de les pitjors massacres del conflicte libanès:entre 1.000 i 3.500 refugiats palestins -i també alguns civils xiïtes libanesos- van ser assassinats per les milícies cristianes falangistesdel Líban alscamps de refugiats palestins de Sabra i Xatila, amb el consentiment d'Israel.

“La cronologia exacta dels esdeveniments ocorreguts entre el 16 i el 18 de setembre de 1982 a Sabra i Xatila o fins i tot el nombre precís de morts no es coneixeran probablement mai. El que se sap és que les poderoses i morals Forces de Defensa d'Israel (IDF) van tenir una implicació -encara que fos de manera passiva- en la matança de molts, molts centenars de refugiats palestins que no tenien res a veure amb l'assassinat, uns dies abans, del llavors acabat d'elegir president cristià del Líban, Baixir Gemayel, que probablement van cometre les milícies prosirianes d'Elie Hobeika”, afirmava en un article del diari israelià 'Haaretz' Daniel Ben-Tal, que va estar destinat com a soldat de l'Exèrcit israelià al Líban el 1982.

Gent gran, dones i nens

La matança de gent gran, dones i nens palestins va començar dos dies després de l'assassinat de Gemayel. El magnicidi es va atribuir al principi als combatents de l'Organització per a l'Alliberament de Palestina (OAP), però anys més tard es va aclarir que havia estat obra de les forces libaneses prosirianes i que els palestins no hi havien tingut res a veure.

Mentre els falangistes massacraven els refugiats, l'Exèrcit israelià envoltava Sabra i Xatila i controlava els accessos als camps. El ministre de Defensa israelià era Ariel Sharon, que havia acusat l'OAP de l'assassinat de Gemayel. Unacomissió internacional va establir que lesautoritats israelianes i l'Exèrcit van ser responsables, directes o indirectes, de la matança de Sabra i Xatila. El Govern israelià va crear la Comissió Kahan per investigar els fets i aquest òrgan va concloure el febrer de 1983 que el personal militar israelià sabia que els falangistes estaven assassinant civils als camps i no van prendre cap mesura per impedir-ho.

La comissió va considerar Sharon responsable del comportament de l'Exèrcit israelià “per haver ignorat el perill de vessament de sang i venjança i no haver pres mesures apropiades per evitar-ho” i va recomanar que dimitís. Sharon es va negar a fer-ho i el llavors primer ministre israelià, Menahem Begin, no l'hi va exigir, però finalment va acabar renunciant al seu càrrec, encara que va continuar a l'Executiu.

Tres dècades després

Tres dècades desprésTres dècades després, aSabra i Xatila segueixen vivint-hi milers de refugiats palestins. La majoria de carrers del camp encara no s'han asfaltat i els seus habitants s'amunteguen en edificis que semblen a punt d'ensorrar-se. Musa és palestí, però va néixer a Sabra i Xatila, en una tenda de campanya. La seva família va fugir de la ciutat de Haifa el 1948, durant la guerra que va seguir a la creació de l'Estat d'Israel, i es va refugiar en territori libanès. Quan els falangistes, segons explica, van entrar a sang i foc a Sabra i Xatila i a més de matar, “van saquejar, van violar i van torturar”, ell tenia 32 anys. “Estava combatent als afores de Beirut, i quan vam tornar al camp, el 18 de setembre a la nit, ens vam trobar la massacre, va ser horrible, desenes i desenes de nens i dones morts”, recorda mentre recorre els carrers del camp, del qual coneix tots els racons.

“Conservem la nostra identitat palestina”, diu Musa, que com la resta dels habitants del camp, segueix parlant un àrab palestí. El camp funciona com una ciutat, una petita bombolla palestina implantada a Beirut. Les diferents faccions polítiques palestines tenen la seva representació a Sabra i Xatila i a nombroses parets hi ha pòsters del líder històric Iàssir Arafat i de l'actual president de l'Autoritat Nacional Palestina (ANP), Mahmud Abbàs (Abu-Mazin). Els palestins que hi viuen no són ciutadans libanesos i tenen molt pocs drets. “La situació social al camp és terrible, les condicions de vida són lamentables”, es queixa Musa. “Tots somiem a tornar algun dia a la nostra terra, a Palestina, i algun dia ho aconseguirem”, assegura.

Notícies relacionades

El cap de l'equip negociador palestí, Saeb Erakat, va fer una crida ahir al món a “no oblidar la descoratjadora situació del 70% del poble palestí, que són refugiats (¿) El 1982, els periodistes estrangers van escriure: ¿Quantes Sabres i Xatiles es necessitaran perquè el món acabi amb aquesta injustícia? Des d'aleshores, han tingut lloc moltes Sabres i Xatiles amb els mateixos elements: sang i impunitat”, va denunciar Erekat.

Transcorreguts 30 anys, encara no ha pagat ningú al Líban pels crims de Sabra i Xatila, ningú ha estat jutjat. Tampoc a Israel hi ha hagut judicis per la passivitat davant dels assassinats. I a Sabra i Xatila, cap refugiat confia que s'arribi a fer justícia.