El misteriós destí del Consell OTAN-Rússia: memòria de quan Moscou no era l’enemic

Rússia viu una confrontació política total amb Occident. L’OTAN realitzarà el desplegament més important de forces des de la Guerra Freda als països amb els quals comparteix frontera. Hi ha ja 100.000 soldats nord-americans a Europa. Fins a 300.000 dels països aliats estaran llestos per combatre si és necessari. El Govern del Kremlin i la seva elit econòmica pràcticament no poden viatjar per les sancions, i part dels seus béns han sigut requisats. El país s’ha convertit en un pària internacional. Se’l boicoteja en la cultura o en l’esport. El president dels Estats Units, Joe Biden, ha posat en paraules el que d’altres pensen: que Vladímir Putin ha de ser deposat. Aquesta hostilitat total, que va començar amb l’annexió russa de Crimea i la primera guerra del Donbass del 2014, s’ha consumat amb la invasió d’Ucraïna fa ja gairebé cinc mesos. 

Però no sempre ha sigut així en la història recent. De fet, hi va haver uns anys en què l’OTAN i Rússia suposadament treballaven junts per crear una cosa semblant a un entorn de confiança. «El període de més optimisme va ser el de la presidència de Dmitri Medvédev [2008-2012]», explica a EL PERIÓDICO DE ESPAÑA, diari que pertany al mateix grup que aquest mitjà, Nick Witney, analista sènior de l’ECFR Londres. «Ell semblava més receptiu que Vladímir Putin a les propostes de l’Aliança, i va començar a parlar d’una nova estructura de seguretat per a Europa». 

La mateixa Aliança té un misteriós organisme, anomenat Consell OTAN-Rússia, que es va crear el 2002 en aquest context de certa proximitat amb Moscou després de la caiguda del teló d’acer i el final de la Guerra Freda als noranta. En aquest Consell els representants militars de l’Aliança i els enviats de Moscou parlaven gairebé de tot. Hi havia un grup de treball sobre «control cooperatiu de l’espai aeri» i un altre sobre «defensa amb míssils». També un «comitè preparatori per crear un fons per a l’entrenament i manteniment d’helicòpters». Es discutia sobre les amenaces terroristes a la zona euroatlàntica. Es parlava, per descomptat, de desarmament nuclear. En el punt àlgid de la Guerra Freda hi va arribar a haver unes 60.000 ogives nuclears entre els Estats Units i la Unió Soviètica. A principis d’aquest segle, i després dels acords entre Washington i Moscou, la xifra va caure fins a les actuals 5.000, aproximadament. Ara tot aquest treball comú sembla un anacronisme. 

«El Consell OTAN-Rússia encara existeix com a format», assegura un funcionari de l’Aliança. «L’última vegada que es va reunir va ser el 12 de gener del 2022». L’organització ha declinat respondre a aquest diari si encara hi ha personal treballant en aquest organisme o si a través d’aquest es poden portar a terme contactes oficials o extraoficials amb Moscou. Només afegeixen: «Continuem demanant a Rússia que acabi la seva brutal invasió d’Ucraïna». 

Rússia no era una amenaça

Fora d’això, es refereix el funcionari a la pàgina web del Consell OTAN-Rússia. En realitat, apunta una subsecció dins de la pàgina general de l’OTAN, que ara està dedicada a desmentir notícies falses propagades pel Kremlin. Però existeix una altra web, desatesa ja, que estava dedicada en exclusiva a la relació entre l’aliança militar i Rússia. Navegar-hi és un viatge a un passat recent en què la Federació Russa no semblava l’amenaça militar que és avui. Els vídeos i les fotos han desaparegut. Hi ha, això sí, una nota sobre l’objectiu fundacional. «No hi ha pràcticament cap dia en què el Consell OTAN-Rússia no es reuneixi a un nivell o un altre, cosa que ens situa en un nivell de contactes i consultes informals d’una intensitat sense precedents», es llegeix. «I tot en una atmosfera amistosa i de treball». 

En la cimera de l’OTAN de Madrid «no s’ha replantejat el Consell OTAN-Rússia», assegura a aquest diari un altre funcionari de l’organització. En la gran cita de la capital de dimecres passat i dijous es va plasmar negre sobre blanc, de fet, la ruptura total amb Moscou. 

«La Federació Russa és l’amenaça més directa i important per a la seguretat, la pau i l’estabilitat a la zona euroatlàntica», es llegeix en el Concepte Estratègic de Madrid que fixa la postura dels 30 països aliats per a la pròxima dècada. Busca establir «esferes d’influència» i el control directe dels països utilitzant «la coerció, la subversió, l’agressió i l’annexió». I això utilitzant mètodes convencionals, cibernètics i híbrids. Tot, afirmen els 30 països aliats, mentre «modernitza les seves forces nuclears i expandeix els seus nous i disruptius sistemes duals [capaços de transportar armes nuclears o convencionals] i envia senyals amenaçadors sobre l’ús d’armes nuclears».

Quan Medvédev anava convidat a les cimeres

La història de Rússia (i la resta dels països que després van formar part de la Unió Soviètica) va ser una de les més dures i crues del segle XX. Revolucions, matances, una dictadura fèrria, terribles fams o els intents d’invasió alemanya van deixar desenes de milions de civils morts. 

Amb l’entrada del XXI i l’arribada al poder de Vladímir Putin, hi va haver certa esperança a Occident. Tot i que era un líder autoritari, en els primers anys s’envoltava de reformistes. Va estar vuit anys de president, entre 2000 i 2008. Complert el màxim legal, es va convertir temporalment en primer ministre. Quatre anys en què va passar la presidència a Dmitri Medvédev, tot i que per a la majoria dels analistes Putin continuava manant. Després de la seva tornada a la presidència el 2012, alguna cosa havia canviat, segons ha explicat a aquest diari el «putinòleg» nord-americà Steven Lee Myers. Era més autoritari, conservador i nacionalista. 

El 27 de maig de 1997 s’havia firmat l’Acta Fundacional sobre les Relacions de Cooperació i Seguretat Mútues entre l’OTAN i la Federació Russa. Durant uns anys hi va haver intercanvis, cooperació i desarmament. Hi va haver moments millors i pitjors. El més baix, després de la invasió russa de Geòrgia del 2008, que segons Moscou havia sigut provocada per l’OTAN i, segons Washington, havia suposat l’inici d’un camí de Rússia cap a l’aïllament internacional. Però es parlava.

El 2010, després d’una reunió amb el seu homòleg francès Nicolas Sarkozy i la cancellera Angela Merkel, Medvédev va acceptar acudir a la cimera de l’organització a Lisboa. I no com un mer convidat. S’havia de tractar de l’escut antimíssils que l’Aliança anava a desplegar a Europa. S’havia convidat Moscou a participar-hi, i s’estava entrant en els detalls. «Estem analitzant la idea, però abans la mateixa OTAN ha de posar-se d’acord sobre com vol que hi participi Rússia, què aportarà, com es pot arribar a un acord i com seguir endavant», va dir el llavors president. Avui, 12 anys després, Medvédev amenaça amb una tercera guerra mundial si a l’OTAN se li ocorre atacar Crimea. 

Notícies relacionades

Guerra d’Israel en directe: última hora sobre el final de la treva a Gaza, l’ajuda humanitària i reaccions

Rússia adverteix a Polònia que no aculli armes nuclears

«Hi ha una història de tres dècades en la qual l’OTAN ha mirat de trobar maneres institucionals d’ajudar Rússia a acceptar la pèrdua del seu imperi, perquè Occident encara ho percebia com una gran potència; però Rússia mai va entrar en el joc del tot», diu Nick Witney. Amb Medvédev va ser el període més optimista, però tot i així «l’OTAN no hi acabava de confiar». El llavors president rus no oferia detalls sobre els seus plans, i l’organització temia que la seva idea estratègica se centrés en les anomenades «esferes d’influència», diu l’analista. Aquest concepte és el que s’ha plasmat amb la invasió russa d’Ucraïna: una zona antigament controlada des de Moscou havia, en la visió russa de les coses, seguir sota la seva àrea d’influència. «Així que la idea va quedar en foc d’encenalls, i després Putin va tornar a la presidència...», conclou.

En el seu Concepte Estratègic creat a Madrid, l’OTAN deixa una porta entreoberta, almenys en les paraules. «No podem considerar la Federació Russa com el nostre soci. Tanmateix, continuem disposats a mantenir oberts els canals de comunicació amb Moscou per mitigar els riscos, prevenir una escalada i augmentar la transparència». I afegeix: «Qualsevol canvi en la nostra relació depèn que la Federació Russa aturi el seu comportament agressiu i respecti la legislació internacional».