La transsexualitat equival a terrorisme a Turquia

Un policia va parar el grup al carrer. Ella, Kesken, era l’única transsexual. Van començar a dir-li «puta». A agafar-la. Se la van emportar. A comissaria, la van ficar en una sala a part. «Em van tocar per tot arreu. Em pegaven amb un pal a la cara. Un policia em va portar al lavabo. Va omplir d’aigua una bossa d’escombraries bruta. Em clavava cops a l’esquena. Un em va refregar per terra. Vaig sagnar. Em van trencar el nas. Em tocaven. Em deien que els demanés perdó. Jo m’hi negava, cridava. No havia fet res. Només em van deixar marxar quan em vaig disculpar», explica Kesken entre sanglots, cercant cada paraula d’un fons que no vol revisitar, recent, viu encara al cap.

«Des d’aleshores tinc por quan surto al carrer. No puc caminar sola. Camino amb un esprai de pebre a la mà. Si algú em frega tremolo. Em giro per mirar darrere constantment. És molt dur. Dir-ho és fàcil. Les meves amigues em donen suport, però mai entendran tot el que pateixo», diu Kesken.

Kesken té 25 anys, és guapa, alta, fa una mica menys d’un any que va canviar de sexe i és de les poques turques transsexuals que té sort: la seva família, explica ella, es va entristir, va plorar, ara la veuen com una estranya, però la seva mare ja no li diu fill sinó filla; el seu nebot, tieta, i ella se n’enorgulleix. «Estimo el meu país, Turquia. El respecto. Però aquesta societat ens repudia. És molt dur haver de viure al teu propi país com si fossis un refugiat», diu Kesken, que assegura que la gran culpa de tot el que passa és del govern, que dirigeix la societat cap a on vol. I elles, les transsexuals –també els homosexuals– en paguen les conseqüències.

Canvi de rumb

Canvi de rumbTot va començar a canviar el 2016. Fins aquell any, cada juny, Istanbul es vestia de l’arc de Sant Martí per celebrar el mes de l’Orgull, i l’Executiu del president turc, Recep Tayyip Erdogan, era mostrat al món com un govern conservador i islamista, sí, però tolerant.

Aquell any, tanmateix, el partit d’Erdogan es va aliar amb una formació ultranacionalista. La repressió contra contraris i opositors va augmentar; l’espai per a la queixa pública va començar a reduir-se. 

Aquesta aliança segueix, i on Erdogan, fa unes dècades, deia que els homosexuals tenien tants drets com tots els altres, ara, el seu govern en parla com a «terroristes», «immorals» i «podrits». Fa pocs dies, el ministre de l’Interior turc es va queixar que les ambaixades occidentals estan intentant «treure’ns els nostres gèneres i convertir-nos en LGBT».

«En aquest país, si algú no pensa com ells és un terrorista. Per l’amor de Déu. ¿On està el terrorisme a voler lluitar per la igualtat entre persones? ¡Que algú m’ho expliqui!», diu Ece, una transsexual de prop de cinquanta anys que es dedica a la lluita en defensa dels drets de les transsexuals a Turquia. 

«A nosaltres se’ns talla l’accés al treball. Ens tanquen totes les portes, i la gran majoria acabem havent de prostituir-nos en contra de la nostra voluntat. Jo em vaig veure obligada a fer-ho. Vaig viure quatre anys al carrer. Vaig haver de fer-ho. Havia de sobreviure. Vaig vendre el meu cos per poder sobreviure», explica Ece.

Sense alternatives

Sense alternativesKesken, diu, es veu obligada al mateix: treballa com a escort malgrat que té estudis, que ha fet cursos laborals, que ha trucat a totes les portes possibles. Totes se li tanquen a la cara.

Notícies relacionades

Els països àrabs emprenen una croada contra els colors de l’arc de Sant Martí

La comunitat LGTBI asiàtica, a anys llum de la normalització

«Ens és molt difícil aconseguir una feina normal perquè som transsexuals, i és una cosa que es veu. Això ens porta problemes en una societat en què no se’ns accepta, en què, com dic, som refugiades, i on estem sempre exposades a l’abús. I si sorgeix cap problema, les culpables del que passa davant la policia sempre serem nosaltres. Nosaltres som sempre inferiors als ulls de la societat. Això, és clar, també els passa a les dones, no només a les dones transsexuals», explica Kesken.

«Al final, el meu únic objectiu és que al meu carnet d’identitat hi hagi la k de kadin (dona en turc). Aquest és el meu somni, i casar-me amb un home que m’estimi. És l’únic que vull», assegura Kesken.