Die Linke, davant l’abisme

Els analistes de la fundació veuen, per tant, marge de salvació. El seu diagnòstic és, tanmateix, demolidor: contradiccions internes, lluites intestines entre les seves diferents i nombroses faccions, incapacitat d’aprofitar el seu objectiu potencial electoral, insuficiència comunicativa, errors estratègics i falta de lideratge. Tot això «posa la seva existència en dubte», adverteix l’anàlisi. I la conclusió és alhora un dilema: renovació o desaparició.

 Die Linke va néixer el 2007 arran de la fusió entre el Partit del Socialisme Democràtic –PDS, postcomunistes de l’Alemanya oriental hereus, en part, del partit únic de la desapareguda RDA– i l’escissió socialdemòcrata d’Alternativa Electoral Social, Alternativa Electoral –WASG, en la seva sigla en alemany. Aquest últim partit va ser fundat el 2004 per socialdemòcrates desencisats amb les reformes neoliberals introduïdes pel llavors canceller Gerhard Schröder.

Desastres desencadenats Die Linke va obtenir el seu millor resultat electoral en les eleccions del 2009, dos anys després de la seva fundació. Amb un 11,9% dels vots, va ser llavors la quarta força electoral d’Alemanya. En la legislatura següent –a partir del 2013–, va perdre gairebé tres punts, però es va convertir en el partit líder de l’oposició parlamentària davant la Gran Coalició –conservadors i socialdemòcrates–, que governava.

Després d’una lleu millora electoral en l’última legislatura d’Angela Merkel a la cancelleria, les últimes eleccions federals del setembre passat per poc deixen el partit fora del Bundestag: Die Linke va obtenir el 4,9% dels vots i va quedar així per sota del llindar del 5% que dona accés directe al Parlament federal. Només va aconseguir entrar al Bundestag i disposar d’una fracció parlamentària de 39 diputats pròpia gràcies al fet que tres dels seus candidats van ser els més votats als seus respectius districtes electorals –tots ells a l’Alemanya oriental, on la formació ha sigut històricament més forta.

Un d’aquests tres candidats és Gregor Gisy, antic opositor al règim autoritari de l’extinta RDA, cofundador de Die Linke i expresident de la fracció parlamentària del partit. Gisy tampoc no va amb embuts a l’hora d’analitzar la situació actual del seu partit: «Ens trobem en una crisi existencial», va dir recentment en una entrevista amb el grup editorial alemany RND. Gisy critica que la ciutadania no sàpiga quin és la posició majoritària dins Die Linke, lamenta les enormes divisions internes i l’«ambient denuncia», i exigeix una nova direcció amb «autoritat».

El periodista i analista alemany Sebastian Friedrich hi veu també una falta d’estratègia electoral: «Die Linke va ser en el seu moment més àlgid un partit antineoliberal des d’una perspectiva de política econòmica i també social. D’aquesta manera, tenia un màrqueting electoral clar o un USP, és a dir, un unique selling point, com es diu en anglès. I aquest USP ha desaparegut per diverses raons: d’una banda, el neoliberalisme continua present, però el coronavirus i la guerra han canviat el seu rostre; avui funciona diferent i és menys visible. De l’altra, els socialdemòcrates del SPD s’han estabilitzat, tot i que hagi sigut per casualitat», diu a EL PERIÓDICO Friedrich, que es refereix així al rol d’Olaf Scholz –de perfil similar al de Merkel–, que ha tornat el SPD al poder malgrat la irresolta crisi d’identitat de la socialdemocràcia alemanya.

Notícies relacionades

Die Linke arriba al poder en un 'land' alemany

Llarga vida a l’OTAN

Nova direcció Els resultats electorals encadenats des de les últimes eleccions federals donen poc marge per a l’optimisme dins de Die Linke: en els tres comicis regionals celebrats aquest 2022 –el Sarre, Schleswig-Holstein i Renània del Nord-Westfàlia, tres estats germanooccidentals–, el partit va obtenir resultats miserables, tots per sota de la barrera del 5%.

El periodista i analista Sebastian Friedrich veu poc espai per a l’optimisme: «Crec que el partit s’està morint. Probablement, no desapareixerà completament i sobreviurà alguns anys més en estats de l’Alemanya oriental i en algunes ciutats, però dubto que sigui com a força política federal».