Alexis Kohler, el «vicepresident» a l’ombra de Macron

«És el dirigent que té més influència sobre Macron, la seva mà dreta sense la qual no fa res. Molta gent diu que el veritable president de la República es diu Alexis Kohler», assegura Ellen Salvi, responsable de la secció de Política del diari digital Mediapart, en declaracions a EL PERIÓDICO. El càrrec de secretari general de l’Elisi «és un dels més importants» de la Cinquena República, afegeix aquesta periodista. De fet, té un sou mensual d’uns 15.000 euros, superior al del president.

«Aquest càrrec no apareix a la Constitució, les competències no estan delimitades i són una mica opaques. Depenen de cada presidència», explica Romain Bongibault, coautor del llibre Dans l’ombre des présidents sobre els diferents dirigents que van ocupar aquest lloc clau en el sistema presidencialista francès. Aquest analista polític compara la seva figura amb la «del vicepresident dels Estats Units». Però amb la diferència significativa que Kamala Harris és coneguda mundialment, mentre que Kohler actua allunyat dels radars mediàtics.

Mà dreta de Macron des del 2014

Mà dreta de Macron des del 2014«En el passat ja hi va haver secretaris generals molt poderosos, com Jean-Pierre Jouyet (amb François Hollande) i Claude Guéant (Nicolas Sarkozy). Però cap va tenir una influència tan gran com Kohler», defensa Salvi. Aquest dirigent a l’ombra no només acumula nombrosos adversaris a les files macronistes —la proximitat amb el president genera gelosia— i entre els grans empresaris —n’és el principal interlocutor a l’Elisi—, sinó que també és objecte d’una investigació judicial per un possible conflicte d’interessos pels seus vincles familiars amb l’empresa de creuers i comerç marítim Mediterranean Shipping Company (MSC). La fundadora d’aquesta multinacional suïssa és una cosina germana de la seva mare.

Nascut al 1972 a Estrasburg, Kohler té el típic CV impol·lut de bona part de l’alta tecnocràcia, com el mateix Macron. Va cursar els estudis universitaris a Sciences Po París, a l’escola de negocis Essec i a l’ENA, incubadora de les elits franceses. Aquest simpatitzant, en la seva joventut, de les tesis de la deuxième gauche de Michel Rocard —equivalent gal de la Tercera Via de Tony Blair– va començar la seva trajectòria professional a la direcció general del Tresor, va fer el salt als Estats Units a l’FMI i el Banc Mundial i després va tornar a l’administració del seu país com a subdirector de l’Agència de Participacions de l’Estat (APE). 

Amb la victòria d’Hollande al 2012, aquest tecnòcrata vinculat als cercles de Dominique Strauss-Kahn —l’exministre socialista i expresident de l’FMI defenestrat pels seus affaires sexuals— es va convertir en el director de gabinet adjunt del ministre d’Economia, Pierre Moscovici. Quan Macron va assumir aquest càrrec al 2014, tots dos van unir la seva trajectòria en un binomi que ja ha durat més de set anys i que sembla inseparable. «És molt més intel·ligent que jo», assegurava el president francès en un perfil queLe Figaro li va dedicar al 2017 al secretari general.

Decisiu en la designació de Borne

Les seves tasques poden anar des de supervisar les declaracions de ministres en els mitjans, controlar l’avenç de les reformes fins a d’altres de més transcendentals, com l’elaboració del programa electoral —la seva opinió va resultar clau en la proposta d’allargar l’edat de jubilació fins als 65 anys— i l’elecció del primer ministre.

«La seva influència va resultar decisiva per a la designació de Borne com a primera ministra», destaca Salvi. Segons aquesta periodista, «ella havia sigut la candidata de Kohler des d’un principi», mentre que Macron va sondejar altres noms i va estar a punt de decantar-se per la conservadora Catherine Vautrin. Però davant les pressions de Kohler i altres dirigents de l’ala esquerra del macronisme, al final el president va canviar d’opinió.

«Si ho hagués volgut, Kohler podria haver aspirat a un càrrec important a Bercy (Ministeri d’Economia). Però sembla que prefereix actuar des de l’ombra. Quan un dirigent és investigat judicialment, és lògic que prefereixi allunyar-se de la llum dels mitjans», afirma Salvi. De fet, està involucrat en un suposat cas de corrupció, en mans de la Justícia des del 2018. La fiscalia va arxivar la investigació l’estiu del 2019, poques setmanes després que Macron enviés una carta per defensar el seu principal col·laborador, en un inhabitual cas a França en què un president intervé enmig d’un procés judicial. Però es va reobrir la investigació l’any següent després d’un recurs de l’associació Anticor, especialitzada en la lluita contra la corrupció.

Decisió a contracorrent

Segons va revelar Mediapart, Kohler podria haver comès un delicte d’un conflicte d’interessos durant el pas per l’APE i el Ministeri d’Economia. Entre el 2008 i el 2010, va representar l’Estat en els consells d’administració de les drassanes de Saint-Nazaire i del port de Le Havre. Un dels principals clients era MSC, que té com a president i fundador l’oncle segon de Kohler. 

Notícies relacionades

Guerra d’Israel en directe: última hora sobre el final de la treva a Gaza, l’ajuda humanitària i reaccions

Rússia adverteix a Polònia que no aculli armes nuclears

Segons un informe de la fiscalia nacional financera, com a vicepresident de l’APE va participar en cinc votacions favorables a MSC en el consell de Saint-Nazaire i en tres al port de Le Havre. A més, quan exercia com a director de gabinet a Bercy, va rebre nombrosos correus electrònics sobre dossiers que afectaven la multinacional suïssa, que s’ha beneficiat d’un recolzament financer molt important per part de l’Estat francès, de més de 3.000 milions d’euros. Davant d’aquestes informacions, Kohler respon assegurant que mai es va implicar en els assumptes que afectaven l’empresa de la seva família i que va informar des d’un inici els seus superiors sobre aquest possible conflicte d’interessos.

Després d’abandonar el ministeri d’Economia al 2016, va treballar com a director financer d’MSC, amb un salari de 28.000 euros mensuals, al mateix temps que dirigia la campanya presidencial de Macron. Poc temps després de l’elecció el maig del 2017 del dirigent centrista i del nomenament de Kohler, l’estiu d’aquell any va tenir lloc una decisió sorprenent i a contracorrent de la visió econòmica liberal del macronisme: la nacionalització temporal de les drassanes de Saint-Nazaire per evitar l’adquisició per part de l’empresa estatal italiana Fincantieri. ¿Es va adoptar aquesta mesura només per defensar l’interès general de França? ¿O també per ajudar MSC, que s’oposava frontalment a la compra de Fincantieri?