Pensions, professors, guerra a Ucraïna... Les patates calentes del nou mandat de Macron

«Els pròxims anys no seran tranquils», va reconèixer el mateix Macron en el seu sobri discurs de celebració de la seva victòria davant menys de 3.000 simpatitzants a la zona de la Torre Eiffel. No sembla que el seu segon mandat hagi de ser un passeig dominical pel Camp de Mart. Amb menys de 24 hores de període de gràcia, la política francesa s’ha bolcat en les legislatives del 12 i 19 de juny. 

Des de la instauració el 2002 d’un mandat de cinc anys per al cap de l’Estat, aquests comicis parlamentaris es van convertir en un pur tràmit per al vencedor en les presidencials. Però des de les files macronistes observen amb cert temor una eventual coalició unitària de l’esquerra liderada per Jean-Luc Mélenchon, que aspira a convertir-se en el nou primer ministre i imposar una cohabitació al president. «Si els nivells de participació no s’enfonsen i l’esquerra s’uneix, pot ser molt complicat per a nosaltres», reconeixia un diputat de La República en Marxa (partit de Macron) al diari liberal ‘L’Opinion’.

Si el president aconsegueix finalment una majoria a l’Assemblea Nacional —els primers sondejos apunten que així serà—, llavors podrà aplicar el seu programa. Al llarg de la campanya es va mostrar més aviat ambigu de quines serien les seves primeres mesures i no és fàcil esbossar en què consistiran aquests primers 100 dies. Però hi ha una sèrie de dossiers que s’auguren delicats. Aquestes són les tres «patates calentes» dels inicis de l’acte II de la presidència Macron.

Guerra a Ucraïna

El dirigent centrista iniciarà el seu segon mandat enmig d’un dels pitjors conflictes bèl·lics a Europa des de la Segona Guerra Mundial. Després d’haver escenificat al març el seu intent, sense èxit, d’intermediació entre l’ucraïnès Volodímir Zelenski i el rus Vladímir Putin, a l’abril es va consagrar a la campanya electoral al seu país. Poques hores després de l’anunci de la seva victòria, va conversar per telèfon amb Zelenski. A part d’un possible viatge oficial a Kíiv –a diferència de Pedro Sánchez o del britànic Boris Johnson– encara no s’ha desplaçat a la capital ucraïnesa des de l’inici de la guerra.

A més, Macron –el país del qual ocupa la presidència rotatòria de la Unió Europea– encapçalarà una cimera europea a finals de maig a Brussel·les dedicada a la guerra, la construcció de l’«Europa de la Defensa» i la sobirania energètica dels països comunitaris. Davant l’impacte econòmic del conflicte i la crisi dels preus de l’energia, va proposar al març un nou pla d’inversions europeu, seguint l’exemple del Next Generation EU. Aquesta proposta compta amb el recolzament de governs del sud del continent, com l’espanyol, però suscita més reticències als països del nord, com Alemanya.

Per compensar la inflació i les conseqüències econòmiques de la guerra, el seu nou govern també haurà de gestionar el final d’alguns dels dispositius d’urgència anunciats en plena campanya electoral, com la disminució de 18 cèntims del preu de la gasolina. Una vegada es conclogui aquesta subvenció el 31 de juliol, contempla impulsar mesures més específiques, com una ajuda per a les automobilistes més modestes o apujar un 4% (l’equivalent de la inflació) les pensions a l’estiu.

Reforma de les pensions

Va ser la promesa electoral macronista que va fer córrer més rius de tinta. El president vol allargar l’actual edat de jubilació dels 62 als 65 anys (amb 43 anys cotitzats). Per disminuir les reticències d’una part dels votants d’esquerres de donar-li suport en el duel contra Le Pen, va proposar en la recta final de la campanya aplicar aquesta mesura de manera progressiva i que l’edat de jubilació no arribi als 65 anys fins al 2031.

A finals de l’estiu o principis de la tardor, està previst que l’executiu es reuneixi amb sindicats i patronal per examinar aquesta controvertida reforma. «Si Emmanuel Macron (...) vol imposar els 65 anys, es confrontarà amb una oposició, també la de la CFDT», va advertir en una entrevista a ‘Le Monde’ Laurent Berger, el secretari general del sindicat (d’orientació moderada) amb més nombre d’afiliats a França.

Durant els últims cinc anys, el diàleg social va resultar més aviat cosmètic. Pràcticament, no hi va haver cap reforma adoptada després d’un consens entre patronal i sindicats. Per a aquest segon mandat, Macron va prometre una altra manera de governar, més pròxima de la ciutadania i consensual. Però no va aportar detalls sobre en què consistirà. «Aquesta nova era no serà la continuïtat del quinquenni que s’acaba, sinó una invenció col·lectiva d’un mètode nou i millor per als pròxims cinc anys», va prometre diumenge.

El descontentament del sector educatiu

Notícies relacionades

Guerra d’Israel en directe: última hora sobre el final de la treva a Gaza, l’ajuda humanitària i reaccions

La façana de l’antiga Borsa de Copenhaguen cau després de l’incendi

Els professors van fer vaga i es van manifestar de manera multitudinària al gener. Les seves mobilitzacions van estar motivades per la gestió de la covid-19, però també pels seus baixos salaris. Es tracta, de fet, d’una professió especialment mal pagada a França, amb salaris inferiors als d’Alemanya, Espanya o Itàlia. 

La presentació del programa de Macron del 17 de març va suposar una galleda d’aigua freda per a aquells sindicats educatius que esperaven una pujada salarial per al conjunt de la professió. Llavors, va indicar que aquests augments només es produirien si assumien noves tasques. Però en la recta final de la campanya va canviar la seva versió i va prometre una pujada del 10% per al conjunt dels docents, tot i que després la premsa va precisar que aquesta millora afectaria únicament els professors debutants. Si no es resol aquesta situació, el president podria enfrontar-se a noves protestes del sector.