Vlad, el soldat ucraïnès que s’ha salvat sis vegades de la mort

En Vlad portava una empresa tecnològica a Khàrkiv abans de la guerra. Al començar la invasió, es va allistar a les defenses territorials i ara casa seva està totalment destruïda per un míssil que gairebé el mata, en una de les sis vegades que ha estat a punt de morir en 43 dies.

Tot just arribar a Khàrkiv, ciutat situada a uns 50 quilòmetres de la frontera russa que pateix atacs constants des que va començar la guerra, aquest ucraïnès de 43 anys, gran com un camió, ens rep amb un somriure ample en una gasolinera dels afores.

«Quan ets viu, tot està bé». Amb aquesta actitud, Vladislav Malixev encara ara la vida. Potser perquè, segons diu, ja ha vist la mort de ben a prop sis vegades. La primera va ser en una missió amb les defenses territorials, quan va caure al seu costat un morter antitancs. «Vam aconseguir escapar».

La segona quan circulava per la ciutat amb el seu cotxe elèctric, que el va salvar. Un projectil es dirigia al vehicle, però, al no detectar calor, va pujar per sobre del parabrisa davanter.

CASA SEVA, A PRIMERA LÍNIA

Durant el seu temps en les defenses territorials, les quals va haver de deixar fa una setmana després del seu tercer «ensurt», en Vlad vivia a la casa que té al poble de Derhatxi, una petita localitat residencial a 15 quilòmetres al nord-oest de Khàrkiv convertida ara en primera línia de combat i on ens porta amb el seu tot terreny.

Els carrers estan deserts i s’escolten esclats intermitents a la zona. L’edifici de l’ajuntament ha sigut bombardejat tres vegades en els últims dies i està pràcticament fet runa. La situació ha arribat a tal punt que l’Exèrcit ha decidit evacuar el poble i aquest dijous en Vlad està ajudant a fer-ho.

Al costat de l’esquelet de la casa consistorial guardat per alguns soldats camina encongida la Ludmila, de 69 anys, amb una barra de pa a la mà. Es dirigeix a l’escola buida, on solia treballar de conserge, per veure com continuen les aules.

A casa ha deixat el seu net de 6 anys amb el seu pare. «És molt difícil explicar-li el que està passant. Per calmar-lo li dic que la casa la va construir el meu pare, que està feta de fusta i maó i que és impossible destruir-la. Té por, però l’abraço fort i l’intento tranquil·litzar».

Les últimes dues nits, diu la Ludmila, van ser especialment dures. «Des de les nou de la nit fins a les tres del matí queien bombes sense parar».

¿PRÒXIM OBJECTIU DE RÚSSIA?

Les tropes russes tenen assetjada tota la part nord, nord-est i nord-oest de la ciutat, la qual dona justament a la frontera amb Rússia, i el Govern ucraïnès avisa que Khàrkiv, la segona ciutat del país, podria ser el pròxim objectiu quan acabin de rearmar-se i proveir-se.

Derhatxi està justament en aquesta zona i és on en Vlad dormia fins fa una setmana amb 15 veïns de quatre famílies acollits al seu soterrani, de només 10 metres quadrats. La seva dona i els seus fills van fugir a Polònia al començament de la invasió.

Ell, juntament amb un altre home, passaven les nits a la planta baixa, perquè no cabien sota terra, fins que va caure un projectil a la vivenda a mitjanit. En Vlad va patir una contusió cerebral i va estar hospitalitzat uns dies. Al seu veí el va salvar la nevera, que li va caure a sobre com un escut.

Davant el xalet hi ha la seva veïna Holina, de 70 anys, que li demana evacuar la seva filla amb els seus tres nets, un d’ells amb paràlisi cerebral. «Tinc molta por; reso tots els dies. Ahir se’n van anar els veïns», diu assenyalant la casa contigua a la d’en Vlad. Després van patir bombardejos de les dues a les cinc del matí. «Va ser horrible». Tot i que l’Holina continua ocupant-se de les seves flors: «¿Què he de fer?».

A Derhatxi, en Vlad ens acompanya fins a un punt de control on els soldats ucraïnesos es troben cara a cara amb els russos. Un militar, que no vol donar el seu nom, explica que tres dies abans van fer una incursió vestits de paisà i van obrir foc. Van aconseguir fer-los retrocedir. «A la nit és el pitjor», diu.

Un cop passat el post, hi ha una fàbrica encara fumejant i mines preparades als flancs de la carretera. Més enllà, a uns quants quilòmetres, les forces russes, i en Vlad condueix amb les finestretes obertes. Per si explota alguna cosa i l’ona expansiva trenca els vidres i per sentir possibles drons.

NI SONEN LES SIRENES

Després de veure-li la cara a la mort la tercera vegada a casa seva, en Vlad va haver de deixar les milícies per recuperar-se de les contusions i des de fa uns dies és al pis del seu germà a Khàrkiv. Des d’aleshores tres mines més li han esclatat a prop.

Amb Pink Floyd de fons, ara condueix el seu tot terreny esquivant els forats de l’artilleria als carrers de la ciutat, on 16.000 infraestructures han sigut destruïdes, 1.300, d’edificis residencials. Pràcticament, dues de cada deu. Pateix tants atacs que en tot el dia ni sonen les sirenes.

Notícies relacionades

Guerra d’Israel en directe: última hora sobre el final de la treva a Gaza, l’ajuda humanitària i reaccions

Amnistia Internacional recrimina a Espanya la seva política migratòria

Els habitants de Khàrkiv viuen en soterranis, alguns a les seves cases i al metro, i surten al carrer per comprar menjar o rebre’l de l’ajuda humanitària que arriba a la ciutat, immunes a les explosions. Molts se’n continuen anant de la ciutat, i més encara després que el Govern ucraïnès hagi recomanat abandonar la regió atès el rearmament rus.

De tant en tant, en Vlad, que no pensa abandonar Khàrkiv i espera tornar aviat a la lluita, apaga la música i escolta: «Això era un morter del 82». La seva vida d’hotels de cinc estrelles, viatges de feina i oficina ha acabat. «Ara un dia és com una setmana».