La decadent campanya d’Hidalgo aboca el socialisme francès a una situació crítica

Els últims sondejos donen a l’aspirant del PS unes intencions de vot raquítiques (2%-4%). Quan va anunciar les seves ambicions presidencials al setembre, a l’alcaldessa socialista ja li esperava una tasca àrdua: aconseguir remuntar el vol de la decadent socialdemocràcia gal·la, el candidat de la qual només va obtenir el 6% dels sufragis en les presidencials del 2017. Però després de cinc mesos d’una campanya insípida i erràtica, els socialistes es troben en una situació crítica. Fins al punt que en les últimes setmanes s’han accentuat les tensions internes entre l’equip d’Hidalgo i la direcció del partit, acusada de planejar una retirada de la seva candidatura per recolzar el verd Yannick Jadot o Christiane Taubira, l’exministra de Justícia de François Hollande.

«Als profetes de la desgràcia» que volen «que ens resignem davant les dificultats [...]. Els dic: “¡Ni en els vostres somnis!”», va assegurar amb rotunditat Hidalgo dissabte passat en un míting a Aubervilliers (nord-est de la perifèria parisenca), on van assistir unes 1.000 persones. Impulsat com el seu primer gran acte de campanya a la capital francesa, va ser un fidel reflex del Titanic en què s’ha convertit la seva candidatura. Desenes de cadires van quedar buides. I va predominar un ambient gairebé gelat.

Risc de ‘pasokització’

Risc de ‘pasokització’«No somiem que Hidalgo sigui capaç de guanyar les presidencials. Però no es tracta només d’aquests comicis, sinó també de les legislatives (previstes per al juny) i la presència de la socialdemocràcia en totes les instàncies», va dir a El Periódico el Denis, de 70 anys, que milita des de fa més de 50 anys a les files socialistes. Davant aquesta dinàmica negativa, hi ha la temptació de fer un pas al costat i recolzar el candidat d’un altre partit. D’aquesta forma, es pot contribuir a posar remei a la fragmentació de la gauche, que compta actualment amb fins a vuit aspirants a l’Elisi. Però això suposaria un fet inèdit des del 1965 en aquesta centenària formació. I podria afavorir la seva pasokització, tendència declinant semblant a la dels socialdemòcrates a Grècia. «Tots s’han posat d’acord per apartar-nos [...] i xiular el final del partit sense que ni tan sols hagi començat. […] Somien amb unes eleccions sense els socialistes», va criticar Hidalgo a Aubervilliers. Va dedicar bona part del discurs a defensar la identitat socialista. Una estratègia de resistència lògica davant aquests moments difícils, però que contrasta amb la que va utilitzar per a la seva reelecció a les municipals del 2020. Llavors, es va imposar amb comoditat (48% dels vots) a través d’una plataforma ciutadana, anomenada París en Comú –una picada d’ullet evident als comuns d’Ada Colau–, en què els símbols socialistes van quedar relegats en benefici del verd.

Imatge massa parisenca

Notícies relacionades

Guerra d’Israel en directe: última hora sobre el final de la treva a Gaza, l’ajuda humanitària i reaccions

Quan Portugal es va alliberar amb clavells

Imatge massa parisencaLes dificultats actuals «no es deuen tant a la figura d’Hidalgo, sinó als dirigents del PS, incapaços de portar a terme una veritable reflexió», apunta el politòleg Jean Petaux. «Està pagant el preu del fracàs dels governs socialistes entre 2012 i 2017. Ella no s’ubica prou a la franja esquerra del PS com per distanciar-se de François Hollande i encarnar una renovació de la socialdemocràcia», sosté Frédéric Sawicki, professor de Ciències Polítiques a la Sorbona. Tampoc l’ajuda que «no és gaire coneguda més enllà de París i la seva imatge de dirigent molt parisenca i que està contra els cotxes», afegeix aquest expert en la socialdemocràcia. «Hi està havent un Hidalgo-bashing, un sexisme latent contra ella», lamenta Gaston Laval, militant socialista, sobre l’alcaldessa de la capital francesa que va néixer a San Fernando (Cadis) al si d’una família republicana i va emigrar a França quan era una nena. Després ser defenestrats de l’Elisi, els socialistes s’han dedicat a resistir en l’àmbit local. Governen a cinc regions i a nombroses municipalitats, entre les quals, París i Marsella, les dues principals ciutats del país. No obstant, han sigut incapaços de posar remei al seu declivi al tauler nacional. En les europees del 2019 amb prou feines van obtenir el 6% dels vots. El nombre de militants del partit s’ha dividit per cinc des del 2016, i ha passat de 111.000 a només 22.000 en el present.

Posició erràtica sobre les primàries de l’esquerra

Posició erràtica sobre les primàries de l’esquerraHidalgo va presentar el 13 de gener el seu programa electoral, que inclou mesures clarament d’esquerres, com un augment del 15% del salari mínim o la creació d’un impost especial als més rics, destinat a finançar la lluita contra el canvi climàtic. Però aquestes propostes no semblen suficients per seduir l’electorat dels verds o de la França Insubmisa de Jean-Luc Mélenchon. Ni tampoc la franja de votants progressistes que el 2017 van resultar clau en la victòria d’Emmanuel Macron i ara dubten a votar-lo de nou després d’un mandat en què han predominatr les polítiques de dretes. També ha llastat les seves ambicions la seva posició erràtica sobre la necessitat d’organitzar unes primàries de l’esquerra. Després d’haver proposat a principis de desembre una votació interna d’aquest tipus, va canviar d’opinió un mes després, després de la negativa del verd Yannick Jadot de participar-hi. Entre aquest dijous i diumenge tindrà lloc finalment l’anomenada «Primària Popular». Unes 467.000 persones s’han inscrit en aquest estrany procés en què es votaran els principals candidats de l’esquerra, tot i que tres (Hidalgo, Jadot i Mélenchon) van dir que no volien participar-hi. La favorita és Taubira i un mal resultat de l’alcaldessa de París augmentaria la pressió perquè abandoni la carrera presidencial. Enmig d’aquest panorama confús, s’han multiplicat en els últims dies els rumors d’una possible candidatura d’Hollande. Sembla una hipòtesi poc plausible, però que reflecteix el fet que el PS acudeix a les presidencials sense haver fet els deures. I pot pagar-ho amb una debacle electoral.