El fantasma del ‘corralito’ ressorgeix a l’Argentina 20 anys després

Però la intranquil·litat no cessa, entre altres raons perquè en aquests moments hi ha un problema comú al del desembre del 2001, i és la falta de dòlars a les arques estatals. L’Argentina té una llarga i conflictiva relació amb la moneda nord-americana. El dòlar és alguna cosa més que un instrument d’estalvi i inversió, inevitable per a les transaccions immobiliàries. Els sociòlegs Mariana Luzzi i Ariel Wilkis, autors d’El dólar. Historia de una moneda argentina (1939-2019), ho han qualificat d’«artefacte públic d’interpretació de la realitat econòmica i política que cap ciutadà del país pot obviar». Les empreses i famílies argentines tenen estalviats a l’exterior o sota dels matalassos de casa seva 304.097 milions de dòlars.

Els dies del ‘corralito’

El problema ve de lluny i ha tingut sempre com a contrapartida fortes devaluacions. Res té comparació amb els estremiments de fa dues dècades. Aquells episodis, que van provocar 33 morts i onades de saquejos, es llegeixen a través dels sotsobres del present. El 2 de desembre del 2001, i després de 10 anys de vigència d’una llei que va establir la paritat entre la moneda local i la dels Estats Units, alimentant els somnis d’una Argentina de Primer Món sobre la base de la venda d’empreses estatals i un furiós endeutament extern, el Govern del llavors president Fernando de la Rúa es va trobar amb una sequera irremeiable. Banquers, financers i persones relacionades amb el poder polític van arribar a temps a retirar els seus dipòsits i remetre’ls a l’exterior. Els estalviadors no, i per això des d’aquell dia només van poder treure dels seus comptes 250 dòlars. Es van congelar 70.000 milions de la divisa nord-americana.

Per De la Rúa, va ser el principi del final. Van tronar les cassolades. El Govern va decretar l’estat de setge. Van augmentar les protestes. El 20 de desembre, el president va dimitir. El primer mandatari provisional, Adolfo Rodríguez Saa, va suspendre el pagament del deute extern, que representava el 166% del PIB. Setmanes més tard, el mandatari provisional, Eduardo Duhalde, va depreciar un 400% la moneda argentina. L’ensorrament argentí va tenir efectes duradors en la vida dels seus habitants.

El Fons, una altra vegada

Notícies relacionades

Guerra d’Israel en directe: última hora sobre el final de la treva a Gaza, l’ajuda humanitària i reaccions

L’economia europea s’alenteix

L’hecatombe del ‘corralito’ i l’actualitat tenen, a més dels dòlars, un altre protagonista en comú: el Fons Monetari Internacional (FMI). La sort de De la Rúa es va decidir des del moment en què l’organisme financer es va abstenir de continuar finançant l’Argentina. Per aquests dies, el Govern de Fernández protagonitza un pols amb l’FMI d’incert final. El 2006, Néstor Kirchner va decidir cancel·lar de cop tot el deute que el país arrossegava amb el Fons Monetari: 9.800 milions de dòlars. Però el 2018, un mandatari de signe polític contrari, Mauricio Macri, va tornar a demanar diners a l’FMI: 47.000 milions de dòlars. Gran part d’aquest desemborsament inèdit en la història de l’entitat va alimentar el mecanisme de la fuga de capitals en els dos últims anys de l’Administració de dretes.

Fernández va assumir el 10 de desembre del 2019 sota el pes d’aquest deute, així com el contret amb els creditors privats. El 2020 va aconseguir refinançar aquest últim passiu. L’acord amb l’FMI encara no arriba. L’Argentina hauria d’abonar el 2022 i el 2023 més de 38.000 milions de dòlars. Fernández va dir que no pactarà un acord sobre la base de més penúries per a una societat amb un 41% de pobres. Una comitiva del seu Govern ha viatjat a Washington per negociar amb l’organisme. Mentrestant, Buenos Aires es cuina per la calor i les profecies de nous desastres.