Del somni americà al malson mexicà

L’opinió d’experts, associacions i albergs coincideix de tal manera que fins i tot sembla que tots s’han posat d’acord: «No estem preparats per a aquesta onada». Mèxic ha canviat en els fantasmes que, durant dècades, va denunciar que el perseguien. Les imatges d’agents de la Guàrdia Nacional –un cos militar encarregat de la seguretat pública– colpejant migrants a la frontera sud se succeeixen dia rere dia. I cada vegada és més recurrent veure gent d’Amèrica Central o Haití dormir al carrer. Els centres d’acolliment són plens. A Casa Tochán, per exemple, van arribar a rebre fins a més de 100 persones durant l’estiu, quan la seva capacitat és de només 30. Gabriela Hernández, directora del lloc, diu les coses com són: «Hem demanat ajuda al Govern perquè nosaltres no donem l’abast. La realitat és que no veiem voluntat, tot l’esforç el fem les associacions civils».

Malgrat que els portaveus de les dues últimes caravanes migrants han dit que la destinació final serà, per primera vegada, Ciutat de Mèxic i no els Estats Units, ni el Govern federal o municipal han mogut un dit. Des d’inicis d’any, Casa Fuentes, un dels cinc albergs de la capital, es troba en números vermells i triplicant la seva capacitat. Beatriz Fuentes, encarregada del lloc juntament amb el seu fill Aldo, fa malabars per esquivar les despeses en serveis, que superen els 60.000 pesos (2.500 euros) mensuals. De l’Ajuntament només rep una ració de menjar diari de dilluns a divendres per als seus 65 inquilins. «Nosaltres sobrevivim perquè resistim», diu l’Aldo des d’una oficina al segon pis del centre.

Sense capacitat per acollir

El nombre de migrants s’ha incrementat des de la presidència de Donald Trump. Un dels programes del nord-americà que més ha exacerbat la situació és el Remain in Mexico (‘Queda’t a Mèxic’), que obliga els sol·licitants d’asil a esperar la seva resolució al país asteca. El Govern d’Andrés Manuel López Obrador, constantment amenaçat pel magnat, no va tenir més remei que aplicar una política agressiva cap als estrangers. 

La situació no ha canviat amb Joe Biden. Les imatges del setembre passat, en què es veu agents fronterers de Texas perseguint a cavall immigrants d’Haití, ha fet que molta gent pausés les seves intencions de viatjar als Estats Units. Un d’ells és Jean Robert Saintilma, haitià de 31 anys, que ha arribat a la conclusió que potser el millor és buscar-se la vida a Mèxic. «[Als EUA] estan deportant molt. A mi em fa por. Ara ho veig diferent. Jo preferiria tenir un document aquí i posar un negoci», afirma.

Les expectatives de Saintilma xoquen amb la realitat. A diferència de països com els Estats Units o del sud d’Europa, a Mèxic la mà d’obra forana –regular i irregular– és escassa, per no dir que pràcticament nul·la. Tampoc hi ha un sistema greixat que agiliti sol·licituds de residència temporal com la que espera rebre aquest haitià, que passa les nits a Casa Fuentes. D’acord amb dades oficials, menys de l’1% de la gent que viu en el país és d’origen estranger. Es tracta d’un dels nivells més baixos en l’àmbit mundial. A més, la legislació laboral tampoc ajuda. Per llei, els ocupadors han de tenir un mínim de 90% de treballadors mexicans.

Un laberint burocràtic

Tot aquest escenari il·lustra perfectament com el flux del 2021 ha agafat les autoritats desprevingudes. Si el 2019 es van rebre prop de 80.000 sol·licituds d’asil, aquest any s’espera que el número arribi als 120.000, d’acord amb les dades del Govern. La majoria són d’Haití, Hondures, Cuba i El Salvador. 

En teoria, una resolució no hauria de trigar més de tres mesos però Gabriela Hernández ha vist al seu alberg gent que fa més d’un any que espera. Un parell d’haitians li han comentat que agents de Migració els han demanat diners per accelerar la paperassa. Així li va passar a Claudia Pérez, guatemalenca de 33 anys, que va sortir del seu país amb els seus fills, de 16 i 10, després de rebre amenaces de mort: «En un autobús, uns policies ens van demanar 2.000 pesos [85 euros] per no detenir-nos».

Per a Pedro Casas, president de la Latin American Policy Association de la universitat de Georgetown, i coautor de l’estudi Inmigración en México: Más apertura, menos barreras, les xifres de migrants són molt lluny de les que es veuen en altres llocs d’Amèrica, com a la crisi a la frontera de Colòmbia amb Veneçuela: «Si veiem els números, realment és minúscul». I continua: «El problema no és que el procés [per sol·licitar refugi] sigui particularment difícil, el que passa és que no hi ha recursos».

La violència del narcotràfic

Els nicaragüencs César Augusto i Arlen van arribar a Tapachula (a Chiapas, estat del sud a la frontera amb Guatemala) amb l’esperança que tot sortiria bé. Més d’hora que tard arribarien als Estats Units. Però Tapachula no és una ciutat qualsevol. En aquesta localitat es concentra el 70% de les sol·licituds d’asil. Entrar-hi és com ingressar en una presó a cel obert. Milers de persones esperen els seus papers en aquesta zona des de fa mesos. És per això que quan un desconegut se’ls va acostar, oferint-los feina, no ho van pensar dues vegades. Mai van sospitar que es tractava d’un segrest.

Notícies relacionades

Guerra d’Israel en directe: última hora sobre el final de la treva a Gaza, l’ajuda humanitària i reaccions

La façana de l’antiga Borsa de Copenhaguen cau després de l’incendi

Quan la parella i els seus dos fills se’n van adonar –dins d’una furgoneta que no va parar durant gairebé 10 hores– van aprofitar un instant, quan els seus capturadors van sortir del vehicle, per posar-se a córrer de matinada. «Temia per les nostres vides», afirma l’Arlen. Gràcies a l’ajuda d’un bon samarità, van agafar un bus que els va portar a Ciutat de Mèxic. Van tenir sort. Les matances de migrants, com les de l’estat de Tamaulipas, al nord, on van ser trobades 19 persones –16 d’elles guatemalenques– assassinades i calcinades al gener, és una por que recorre la ment de molts. 

I si no són assassinats, els sicaris els espremen cada cèntim que tenen guardat a les butxaques. Com a Claudia Pérez, que després d’haver-li pagat un agent va ser perseguida per un grup de criminals quan va abordar un taxi. Va haver de donar 15.000 pesos (640 euros) perquè la deixessin en pau: «Tinc por que em detinguin o em segrestin», diu mentre abraça la seva filla. Ara Pérez espera una resolució de Migració per poder-se regularitzar. En el futur, vol anar als Estats Units, on viu el seu germà. És la mateixa fe de milers que continuen dormint el son del just a un pas del somni americà.